De mil errors a la plena perfecció

Un relat de: Marteta
El primer cop que la vaig veure en aquell any fou com si mai hagués deixat de fer-ho. ella seguia igual,era simplement la mateixa que feia dos anys. Era dilluns a primera hora, i era també la primera professora que ens tocava donar classes, després de dos anys, tornava a l'atac. recordava el meu nom, anam avançant. Per un moment vaig pensar que amb els dos anys que no l'ahvia vista s'ahuria oblidat pel complet de mi, però semblava que no, no ho havia fet.

Els dos darrers anys sense ella van ser durs, i plens d'emocions que no vaig poder compartir amb ella. I ara que havia tornat a donar classes després d'aquells temps tan difícils que havia passat, jo estava disposta a veure-la amb els mateixos ulls.

Ella en el temps que em va donar classes es va haver d'esforçar molt amb el meu cas. I és que jo no anava ni amb rodes, i aquest fet va fer que amb el mutu esforç de ambdues pogués vènçer el greu problema que tenia amb l'ortografia de la llengua castellana. I ho vaig fer, gràcies a ella, només a ella, i als seus continus consells de que mai ho deixès fer. I és que sempre recirdaré les seves paraules de; ''tu ho pots fer, tu pots si vols, ja veuràs que arribaràs a treure un 10, segur que si, ja ho veuràs''
I això m'ha quedat gravat, aquí, al meu cap.

Com ja he dit, van passar dos anys sense tornar-la a veure, i en la llengua castellana vaig millorar molt i en el moment que vaig saber que tornaria la meva estimada profe, em vaig plantejar sorprendre-la, fent que les paraules que em dedicà es fessin realitat.

Primer examen amb ella; 9.5 i al devora un: Enhorabuena.
Segón examen; 9.75 i un'' Muy bién''


Examen final, l'única oportunitat per sorprendre-la de ben grat. Un centenar de pàgines que estodiar i una vintena de frases que analitzar. Creia en mi, però les possibilitats de treure un 10 eren escasses, però vaige stodiar fins que els meus ulls i el veu cervell van dir basta.

Darrer examen, el final, el decissiu, el més important. L'últim esforç, l'últim alè, l'última oportunitat de demostar el que he après, i la darrera manera de donar-li les gràcies.

Dia d'entrega de notes; 17 de juny del 2011. La meva tutora em dona l'enhorabona, i em presenta un sobre. L'obri amb impaciència, vull saber els resultats .
L'acab obrint, veig un 10 d'enfora, m'apropo; llengua castellana. Un calfred de l'emoció fa que em caiguin unes llàgrimes dels ulls. El meu pare i la meva tutora em miren il.lusionats. Estem parlant uns minuts i sortim de l'aula.
Uns segons després noto que em toquen a l'esquena, és ella. M'abraça, l'abraç, i ens desitjam un gran estiu.
Si és que ella és la millor, no trobau?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marteta

Marteta

226 Relats

392 Comentaris

156711 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Incipient professora de filosofia.

A vegades escric, per compensar tot allò que parl.

@mrtss96