De Cervera a Barcelona

El reaccionament va ser una cosa un pel estranya, que en Franco va idear, perquè poguéssim malmenjar. No teníem aliments directes, les ciutats europees no ens ajudaven, no hi havia diners, la gent estava arruïnada després d'aquella guerra. La gent no generava diner, estàvem en un pou sense sortida. Vam necessitar anys per sortir-ne mica en mica... La idea de Franco va ser repartir unes llibretes, que en deien llibretes de reaccionament amb uns tiquets que senyalava quan gastaves el producte. Es de destacar el mal menjar que subministraven. Es formaven llargues cues a la botiga de queviures més pròxima . Allà en unes paperines de paper beix rústic, hi posaven mongetes en mal estat, cigrons en mal estat... Tot un ple de productes que no es podien menjar. La pasta florida, l'arròs trinxat i ple de pedres, l'oli de màquina, farinetes molt grolleres, patates amb uns grills que no es podien ni pelar i al final va ser el pa, el nostre pa de cada dia, unes barretes de pa negre que semblaven goma i que dintre anaven farcides de cordills de la saca, algun escarabat, i ratolins. Asseguro que no exagero res, era una cosa detestable. Tenint en comte això no es d'estranyar que la gent dels pobles que tenien les terres els horts i l'aviram, baixes a les ciutats a vendre els seus aliments, i així es muntà el negoci de l'estraperlo.
Eren males èpoques per comprar coses, hi havia gent que no tenia diners i havia de vendre's objectes de valor de casa seva per poder menjar, i de vegades curar els seus malalts. Amb tot això hi va haver molta gent malalta de tuberculosi, pobre gent víctima de la postguerra.
Recordo un viatge que vam fer els meus pares i jo tornant de Guissona, on teníem que agafar el tren a Cervera per anar a Barcelona, que la plataforma del tren era plena de sacs de pa que ens impedia pujar, i la mare es va enfadar, i els va cridar l'atenció. Al no fer cas, va decidir que teníem que pujar de la manera que fos. La mare va clavar els talons de les sabates al pa. Una vegada al tren no es podia fer ni un pas, tot eren gallines, ous, pa, de tot hi havia allí, i el pitjor de tot es que recordo bé que per sota del tren sortien xispes de foc, el meu pare va tenir que parar el tren, agafant el fre d'emergència. Va ser prémer el fre, i la gent que hi havia, amb pa oli i ous inclosos cap a terra! Es va produir una gran trencadissa, tothom cridava, no sabia que passava. Entràvem a un túnel, aquell foc no era res més que sacs de patata sota el tren ...Amb tot això el tren va continuar la marxa.
Després del sotrac, vam anar al lavabo i allí vam trobar dos sacs de paper, plens fins a dalt de pasta, que s'havien rebentat i havien anat a parar damunt de les mullenes que hi solen haver al lavabo, i l'amo dels sacs sense cap mena d'escrúpols va recollir la pasta i la va col.locar dintre de la bossa... Com es pot veure, la situació viscuda en aquella època no era gaire agradable.
Entre mig de tot aquest aldarull la guàrdia civil els va cridar l'atenció i la gent no feia res més que tirar per la borda el gènere que hi havia al tren, algun boig també hi saltava per la finestra i corria muntanya amunt, era el tros de Sant Guim de la Plana que el tren anava molt a poc a poc i la gent aprofitava per escapar... hi havia gent que fins i tot corria amb ple de sacs al coll, imatges que m'han quedat gravades al cap.
Ja es veu el que era l'estraperlo, un negoci impressionant on guanyaves molts diners.
L'estraperlo no només el menjar dominava, quasi tot ho abarcava;
Molt es va guanyar amb aquest negoci prohibit, que en aquell moment va ser l'últim crit.