D'aquelles coses tristes...

Com sempre es un relat sublim, d'aquells que m'han deixat amb la boca oberta i sense paraules. M'agrada molt com escrius i cada relat nou que penjes a la web es una alegria per mi i quan acabo de llegir-lo ja espero impacient el próxim.
Segueix així, ets un molt bon escriptor
Records

(... que plori el paissatge: que plori la fera guardiana, que plori la lluna de la boca oberta i els ulls tristos, la lluna que s´empassa les llàgrimes... que arribi la pluja, dissimulant el dol de la resta (i el meu)... que m´abraci la nostàlgia des del silenci per a que sembli que la tristor em toca només quan faig el cor fort, si faig el cor fort i perque faig el cor fort... que sembli, senzillament, que avui no em toca la tristor...)

... preciós breu poema, un sentiment atrapat al cor tant ben descrit que.... uuff

Molt bonic! El bell silenci que ens envolta quan quelcom ha sortit malament, desamor i llàgrimes... M'ha agradat molt com expreses aquest sentiment i el capfiques dins vuit versos cadascun d'ells genials!

Una abraçada

GuSPIRA