Poema, de Joan Brossa...

Era un duel d'aquells de capa y espada contra la maleïda fulla en blanc. El bolígraf, filó desenfundat, no gosava acostar-se a l'enemic, que considerava massa poderós. El ventríloc sacsejava aleshores amb força la titella, que ballava en un desplaçament dels seus extrems, intentant crear un cercle complet de línies en moviment... però res! Ni tan sols una taca de la seva sang blava, irreal, sobre l'enemic. La llum era immutable, odiosament incorruptible pel color del mar. I restava allà, encara, desafiant. La tensió hi era... i tant que hi era! (Gràficament la representarien d'aquella manera que salten espurnes i un raig es crea entre els ulls d'ambdós combatents, tot i, en aquest cas, no tenir ulls.)
I els cavallers, com un àngel i un dimoni, els antics enemics del cel i del infern, en el combat final, deixant de jugar als inútils escacs, cara a cara, sense muntures amb què atacar veloçment, com un instant d'aquells fugissers que tant agraden...: no es movien. Ni un sospir, ni un batec... res. Tan sols la crispació, la tensió i les espurnes invisibles! I ni un sospir... I el ventríloc, que cada vegada feia ballar més ràpid l'arma, que no gosava a tacar. Ni tan sols tacar! Ni una línia era demanada, ni un traç. Qualsevol cosa, encara que de recorregut indesxifrable sobre el llenç, com una ratlla en un quadre de pintura abstracta, d'aquells que desperten confusió, qualsevol cosa, encara que estranya... Tan sols que fos una taca, un taca tan sols. I què fer quan et guanya el no res? Afegir-t'hi, no fer res... i això, no. Volia vèncer-lo. I presumir. I s'acostava cautelosament l'espasa al buit, a l'absurd, poc a poc, poruga, i amb el desig de recular tant en ella com en la força que la movia. Deturada, recarregar l'aire per mitjà d'un sospir llarg, profund... mal al cap i tancar fort els ulls i ficar-hi la mà a sobre, buscant la foscor total. Obrir-los, vèncer la llum nova i acostar, en un instant, la ploma al buit, al no res, i que aquest s'escapi o la fulla el temi i es desvií. Obrir-los, vèncer la llum nova i acostar, en un instant, la ploma al buit, al no res, i encertar-lo, al cor, i fer-li rajar la sang blava, que és la teva, i destrossar-ho tot. Obrir-los i vèncer la llum nova i fer el braç enrere, per un impuls, i amb ell l'arma i les forces, i que caiguin a l'abisme. Obrir-los, i ser vençut per la llum nova, i no poder fer res més que girar el rostre, en favor de l'enemic.
El temor. Passejar-se per la indesitjada foscúria, més acollidora i preferible, però, que un futur indeterminat. Fent passes sense saber on, cap on hi ha més foscor, que és tot. Fins i tot el cel ho és fosc! Tot ho és. I cridar paraules d'aquelles que inspiren: amor i mort, i cendra per l'Espriu, i passió i desig, i somni... però sense ressò. Cap resposta, res. Tot sons solitaris, que ni tant sols retornen, fugen i no retornen. Amor... foscor; mort... foscor; somni... foscor; ...foscor. En vols fugir. Obres, poc a poc, els ulls, que res et sorprengui, amb calma. Massa calma, cansa. Et descuides, tot ho obres, però res encega. On és la llum? Encara no hi ets... encara esclau de la foscor, del buit. Plores? No, el no res, no plora.

***

Et decideixes a escriure alguna cosa, per distreure't. Et lleves del sofà i et desplaces fins la teva habitació, on descobreixes el portàtil, ben obert, que t'espera. Però l'ignores. Treus una de les llibretes gairebé verges de la prestatgeria més baixa - la verda, que penses que és millor que la negra -, i la fiques sobre l'escriptori, entre l'ordinador i tu. Agafes un bolígraf, aquell que funciona, els altres no saps que hi fan al pot de guix. I obres, atzarosament, la llibreta, aproximadament pel mig... aproximadament. El seus fulls, irritablement quadriculats, perfectes, et destorben: només veus ratlles de dalt a baix, i ratlles d'esquerra a dreta - i de baix a d'alt i de dreta a esquerra també - que creen quadrets minúsculs de proporcions exactament - i per tant, impossiblement - iguals. Et fa ràbia; l'enveja tot ho pot.
La tanques amb brusquedat i penses en la negra. T'afanyes a deixar la llibreta verda on era i agafes l'altra, que de ben segur no serà gaire diferent. Efectivament, en obrir-la, meticulosament per darrera, buscant per mitjà de comportaments inusuals fets inusuals, descobreixes les mateixes ratlles, de dalt a baix i d'esquerra a dreta - i, com abans, a l'inversa també -, traços blaus de punts lligats per mitjà d'espais en blanc. Aquesta, també la tanques.
En front, la negror immensa, desitjable. Descobreixes sobre l'impressora, aleshores, el suport ideal: els fulls en brut del Treball de recerca. En prens un, llances la llibreta a terra i penses: - Els sud-americans diuen "piso" -, però això, et marxa ràpid del cap, tens coses més importants a fer.
Aleshores et trobes davant la blancor absoluta, i penses:... però res. Desesperadament tornes a cercar en la teva ment una idea, un sospir d'idea, un alè d'inspiració... però esdevé inútil; en la teva ment, res. Gires els fulls: bibliografia: llibres i llibres. I més llibres. Tot de noms de llibres i de persones que els han escrit, tu no saps que escriure, no pots crear una paraula, un personatge... mai faràs un llibre! Llegeixes: cognoms, noms, títols, editorials i anys, cognoms i noms, i noms de revista i de persona, i d'articles, i de ciutats.
El text s'acaba. El full a la brossa. Fusta fosca amb figures abstractes de perfils obscurs. Figura dins de figura i reflexos del llum del sostre. La teva pròpia ombra. Alguna cosa blanca, absolutament blanca: què? fulls verges.

***

En tornar, a les cinc de la matinada, descobreixes el reflex de les llums sobre el corrent, sobre la cristal·lina superfície que revela el contingut del riu: les seves aigües, negres. Els llums del passeig engolits, intentant fugir dels fils que els porten al delta, creant perfils allargats i discontinus, crespats, apuntats. Sobre els reals es basteixen quadrats artificials perfectes, en primer terme, que esdevenen imperfectes alhora que s'acosten al firmament; i a sobre, culminant, el convent, imponent.