Qui ens espera en girar la cantonada?

M'adormo. El son progressivament m'envaeix, lleument, lleugerament. Els meus ulls, poc a poc, es tanquen, els teus es perden, i el teu somriure emmudeix, engolit per la foscor. Els reflexos dels teus cabells, daurats, es fonen, es perden, es desfan. Una darrera carícia de la teva pell freda abans de caure del tot retut...

...
Essent encara tot fosc, sento quelcom humit que llisca, que em llisca dels cabells fins la galta, càlidament. Em sento tot el cos amerat, moll. Em pregunto si és que hauré tingut un malson aquella nit. Obro els ulls i trobo el teu rostre, pausat, tranquil. La teva inspiració, succeint l'expiració, s'esdevé, i així successivament. Les aletes del teu nas es mouen alhora que tu respires, i em fas sentir tan bé... Quelcom que, per uns instants, sentia a l'estómac, desapareix. Decideixo besar-te secretament, sense que tu ho sàpigues, sobre els teus llavis tancats, closos, però no ja com abans, alhora que t'agafo pel coll i m'acosto a tu, abraçant-te, i tancant els ulls només en saber que sóc prou prop de tu.

***

Essent encara tot fosc, em sento els glatits del cor, ben intensos, dins el pit. La meva respiració, fins aleshores pausada i lenta, s'accelera, esdevé més ràpida i molesta. No sé per quin motiu desitjo no obrir els ulls però, impulsivament, acabo fent-ho, alhora que tot es normalitza, alhora que tot esdevé tranquil, calmat, relaxat. Quelcom, però, trenca amb l'ordre, al meu davant, enfront dels meus ulls. En el seu recorregut, la meva mirada colpeja amb el no-res, inesperadament. Aleshores em recullo ben endins dels llençols, dèbil, apropant els meus genolls fins l'estómac, esdevenint inseparable de mi mateix, estrenyent els meu cos amb sí mateix, protegint-me. Tanco els ulls per provar a veure si, en obrir-los, et descobreixo reposant, ben prop meu, tranquil·lament, com vull que sigui, però espantat, no goso escapar de la foscor, i em torturo tot pensant quina és la causa que fa que em deixis sol. Mai li he dit "t'estimo", penso... i el sentiment de culpa sorgeix. Tristor i culpa s'acompanyen aleshores.
Fujo de mi, obro els ulls, sabent que no hi seràs, sabent que per molt que no els obri, no hi seràs. Em desespero i reitero força vegades els meus sospirs, a veure si els sents, com et criden. Em llevo, em destapo i fujo del llit. El peu, en terra, em descobreix el glaç de les rajoles, fredes i inertes, i involuntàriament aixeco apressa el peu dret, que sostenia a terra. Busco les sabatilles per sota el llit amb la punta del dit gros fins que les trobo i les arrossego ben a prop, on me les puc calçar amb facilitat.

En arribar al bany em desil·lusiono, pensava que t'hi trobaria, mirant-te al mirall, com sempre; pentinant-te, com sempre; i que, en trobar-nos, em faries l'ullet, com sempre... Però no hi ets, ni el teu reflex en el mirall, ni el teu somriure, ni els teus ulls, res... no hi ha res. Només aire i buit que omplen l'espai del bany en la seva totalitat. Decideixo ser jo qui es miri al mirall, però en ficar-me enfront no goso aixecar la mirada i descobrir-me. Finalment acabo marxant, cap baix, sense haver-me atrevit a mirar ni tant sols la meva imatge. No vull descobrir en què m'he convertit; què vull veure? Rosegons de llàgrimes? Uns ulls vermells, com els seus?... Vull els seus ulls, no uns que s'hi assemblin.
Aleshores, avanço, els meus peus em porten. Quan sóc davant la porta de l'habitació hi miro dins, et busco en el llit, a veure si és que no t'hi he buscat bé; òbviament només descobreixo sobre la seva superfície el revolt del llençol en el meu costat, on s'hi pot percebre la meva forma, alhora que el teu resta intacte, amb prou feines descobert.

Tampoc hi ets a la cuina, no t'hi fas el cafè, no m'hi fas el té. No hi són les teves torrades negres, negres, cremades i ben cobertes de mantega intentant dissimular-ho. No hi són. Tu tampoc hi ets. M'assec en una de les cadires de fusta, deixo que la meva esquena caigui endarrere fins que es troba amb el respatller de barrots de la cadira, que se m'enclaven. Els rajos de llum que s'escolen per les escletxes de les persianes dibuixen successions de punts pertot, per sobre la taula de fusta, per terra, sobre els meus braços estesos per damunt la superfície lígnia, sobre les meves mans tremoloses... Tanco ben fort els meus dits, fent un puny, i les ungles se'm claven en el palmell, tremolo. Un aire gèlid em recorre l'esquena i els ulls comencen a tancar-se'm, començo a veure les formes difuminades, entelades per les meves llàgrimes, que comencen a brollar dels meus ulls. Els tanco ben fort.

Les blanques cortines s'unflen i perden el seu volum, s'arremolinen i col·lideixen amb la taula del menjador, ballen amb el vent que les desplaça. La nova cambra, mig a les fosques, mig il·luminada, no em dona motius per continuar avançant. Em quedo aturat al marc de la porta, suportant-me sobre aquest. Les meves llàgrimes, ja indeturables, no em deixen veure res amb claredat, les formes només es perceben. Avanço, sense remei, per entre la llum i la foscor. M'has fugit empès pel vent, com les cortines. El meu caminar sembla que m'arrossegui, no sé si aixeco els peus o si no ho faig. Només sé que, a voltes, el vent que entra per la finestra oberta em fa venir calfreds. A la fi goso ficar-me l'auricular a l'orella, escolto, però res...

- ...Les escales, les estances secretes i fosques, amagades, són el nostre record. Les mirades ocultes pels passadissos, en creuar-nos, els besos secrets. Les ganes de què sonés el timbre, i sortir apressa per creuar-me amb tu, sabent que passaries, i no em miraries a no ser que em trobessis sol, o que tu hi anessis. Creuar les nostres mirades en instants fugaços en moments determinats, a distància. Desitjar-te i esperar que em desitgis... -

Giro el rostre, m'ha semblat sentir la porta que s'obria. Espero, però res... il·lusió.

- ...Creuar-nos, afortunadament, un dia, un gran dia. Allò no era habitual, era diferent, anòmal. Veure brillar els teus cabells, a l'altra banda del carrer, i quedar-me mirant-te, esperant que em descobreixis, envaint-te. El moment esdevé i gires el rostre, em descobreixes, però aquesta vegada no defujo la teva mirada, tu sí la meva, i sembla que avancis més apressa, allunyant-te de mi... - (més esdeveniments.)

Els telèfon resta despenjat, l'auricular es balanceja com un pèndol, emetent els seus sons desagradosos. Em cobreixo el rostre amb les mans i m'amago en la meva pròpia foscor.

Somrius. T'ho dic i somrius. No sé si m'agrada que t'ho prenguis així... però em besses;
jo t'esperaré altre cop quan giris la cantonada, em dius.