Aquells llavis, els tenia gravats al cap. Aquell joc de llengües i aquells braços que se li agafaven fort; tot al cap... i volia oblidar-ho.

Un relat de: Ningú-

*******De camí per entre el pins, alts i forts, fruits del temps. Tu, res, insignificant. El terra, tot pedra i pols, res al cap i a la fi, amb agulles de pi seques i agulles de pi verdes. El moviment endavant i endarrere de la carpeta, el pes de la bossa, plena de llibres, a l'esquena, esdevenen factors de desgrat: vas a classe. Les teves passes, ja sota el sol ardent, no han pogut amagar-se més temps sota els pins i et fan girar la cantonada. El ciment i l'asfalt, substituts antinaturals. El cap baix per evitar el sol, tot de cara. Gires en un moment el rostre per fugir-ne i pots fitar, per uns instants, el seu perfil, avançant cap al mateix punt. I penses que, segurament, a ell també li és desagradable haver d'anar-hi...

Col·locar les cadires verdes sobre la taula verda abans que ho demani, o ordeni, la professora. Carregar-se la bossa i agafar la carpeta. Camí cap a la porta...

******La jaqueta d'ovella, i encara tenir fred. A la dreta de les escales, el tub de calefacció, força calent: allí hi romandries de gust, abraçada ben fort al tub. L'entrepà, embolicat de brillant, a la mà, cridant-te que te'l mengis, ràpid. Algú que et parla de no saps què de la Guerra Civil, i tu, sense escoltar-lo. Llavors, un pantalons de xandall negres i blancs que et freguen per l'esquerra, i tu et quedes mirant el clatell del propietari, i et fa nosa l'estomac i llavors penses que deus tenir gana. Trenques l'embolcall per una punta i ràpid fas una queixalada: saladet de fuet.

...Creuar la porta, no notar el pes de la carpeta i sentir un cop a terra. Aixecar el cap i veure alguna cosa blava enfront. Recollir la carpeta de terra, sense disculpar-se. Continuar...

*****Que soni el timbre i t'alliberis d'en Plató. Surts ràpid, sense pensar, al passadís, on fa més fred, per desconnectar. Alguns companys també a fora. Hi fan rotllana i parlen, i t'afegeixes. Però no dius res, ni escoltes, tampoc. T'avorreix. Trenques el cercle i seus a terra, recolzada a la paret; mires: de la punta en vénen tres, s'acosten, et salten les cames, continuen. Es gira i et mira. Descoberta, gires el rostre al cercle antic, que es desfà: arriba la professora. Mires a l'extrem del passadís, on es perd...

...Caminar ràpid, pel passadís, amb la ruta imposada. Pensar en allò que ha passat i, en aquest moment, més ràpid, esser avançada per ell, que s'atura més avant, però no el vols mirar...

****El fred al rostre, t'apuges la bufanda. Tanques els ulls per uns instants. En obrir-los, te n'adones que et miren des de dalt de les escales i mires tu també. Els companys parlen de l'examen d'història i a tu et fan tremolina les cames i no les pots aturar. I t'adones que gira el rostre, descobert, i tu també el gires, però no pas vencedora, més aviat abatuda, et sents no corresposta... i penses en la possible causa que el feia mirar-te. Arribes a la conclusió, potser errònia, que a tu no et mirava. Llavors, com que no ho vols acceptar per res del món, tornes a mirar, però ell ja no hi és. I t'agafes les mans, amb força, sense que ningú se n'adoni, i les estrenys. No plores.

...La llum als ulls, poc abans de fondre's. En baixar les escales t'ha avançat, altra vegada. Descobrir-lo mentre que parla amb algú i no gosar mirar-lo. I baixar les escales...

***És la primera vegada que el veus fora del institut. No saps com mirar-lo: de reüll? descaradament? I penses, absurdament, que aquella trobada és així perquè li has de dir allò que sents. Afortunadament, no ho fas. Et limites a mirar com s'encén la cigarreta i exhala el fum. Fuma, aspecte que et desagrada. Però, aleshores, descobreixes que hi ha alguna cosa per sobre del que tu vols que fa que les coses siguin i prou i, d'alguna manera, no ho vols. Et reculls sobre la cadira verda, per no pensar-hi, però mai és el que tu vols.

...Voler córrer, fugir, escapar. Agafar un camí que no agafes mai per fer-ho i sentir-te tota sola. Com si això no fos per tu. I adonar-se'n que no pots defugir-ne...

**El bar del institut, tot és soroll: crits, riures... espant. Tot ple de gent i ferum desagradable. T'amagues en un racó, sobre la paret, mentre esperes. El món va encara que tu t'aturis. Els amics es fiquen entre la multitud, de camí a la barra. Al racó, els anglesos, sempre allà. Tot nens petits que et miren amb cara estranya i que prefereixes ignorar: potser et sents superior a ells, o no? De entre el tumult veus que surt algú que supera el conjunt en alçada i t'atures a mirar-lo, gens dissimuladament. Aleshores et descobreix i tu fas veure que busques quelcom, però no s'ho empassa ningú. Et sembla que somriu.

...Avançar d'esma i espantada, perseguida. Arribar fins les oliveres i, inútilment, provar d'amagar-t'hi. Ésser descoberta, no saber què fer...

*Ets sents com si el món fos una merda: n'ets la culpable. I, d'alguna manera, així ho vols. Vols sentir-te malament, vols ser la víctima i el botxí de tot plegat; tot i ésser contradictori, simplement, ho vols. Per cada esglaó has de fer un gran pas que, d'alguna manera, et lliga a la terra i et confon encara més. Descobreixes que el que vols és ser el centre, però no pots, ni que vulguis. Vols que la resta esdevingui inexistent. I així esdevé. Te n'adones, amb prou feines, que quelcom es creua en el teu tram i, aleshores, descobreixes que el que vols, és a ell.

...Aquells llavis, saber que et quedaran gravats. Sentir les mans grapejar-te l'esquena i més avall: no vol que m'escapi, no ho fa perquè sigui un verd... i així és. Aquella llengua, sentir-la i desitjar-la tant que és millor refusar-la. Tancar els ulls: com a rebuig o fruit de la passió, no saber-ho. Sentir les cames no aguantar-te i acaronar aquells cabells que tant han estat fitats. Voler no pensar i descobrir, que en tenir-ho, és preferible que no sigui així, però no atrevir-se a desdir-se'n.




Adrià Rodríguez Pérez
diumenge, 25 / febrer / 2007 (23:13)

Comentaris

  • indefinida | 27-07-2007 | Valoració: 10

    Un relat d'aquells que et fan sentir protagonista, uns pensaments que quan llegeixes et sembla rellegir-los dins teu. M'encanten alguns dels detalls.


    Ptns.

  • Brillant[Ofensiu]
    Libertas | 08-05-2007 | Valoració: 10

    Hola Adrià!
    El primer dia que et comento.
    No és en fi d'afalagar-te, que no tinc cap necessitar de dir res que no pensi, m'encanta tot el que escrius.

    Bé, sobre aquesta narració:
    Primerament, està molt ben aconseguit el contrast camp-ciutat del paràgraf primer. I el detall del sol... genial.
    Després, del que és el cos del text, dir-te que els pensaments, sentiments i emocions de la protagonista estan descrits d'una forma que, d'alguna manera, fa sentir-te molt, molt poca cosa. Crec que era un dels teus objectius despertar aquesta sensació.
    El desenllaç... s'entreveia a mesura que avançaves en la lectura. El desitg...què dir-te?

    "Voler no pensar i descobrir, que en tenir-ho, és preferible que no sigui així, però no atrevir-se a desdir-se'n. "

    (un final digne del relat, m'encanta)

    Una abraçada des del Priorat.

    Libertas

    P.D: La memòria de tant en tant es "desrovella"...felicitats pel teu 50è relat.

  • Títol llarg- Relat Genial![Ofensiu]
    Nurithy | 08-05-2007 | Valoració: 10

    Un retrat boníssim que segurament s'esdevé cada dia en milers d'instituts, amagant-se darrere miralls d'hipocresia els sentiments més forts es desperten.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Ningú-

Ningú-

56 Relats

61 Comentaris

50770 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
[Cinquanta relats, biografia nova...]

Ja en tinc divuit, d'això ja en fa uns dies llargs.
Tot i el canvi d'edat continuo vivint a Móra d'Ebre i dient-me de la mateixa manera, Adrià.
Continuo escrivint, i espero continuar fent-ho, per molt que pugui pesar a alguns...

Podria sintetitzar divuit anys, però no val la pena.

De la vora del riu,

Moltes gràcies.

Ningú-

"La lluna,
inerta i llunyana,
res més que el reflex del sol...
una llàgrima de l'Univers."


lafoscordelcolornegre@hotmail.com