Dol a l'antiga...

Un relat de: Ningú-

Aquesta és la tercera vegada que em citen, però després del que em va passar en els casos anteriors, no penso fer-los-hi cas...

El primer comunicat em va arribar el dia catorze d'Abril de dos mil cinc, el dia després de fer setze anys. Em sembla que va ser sobre l'hora de dinar, o una cosa així, quan tornava cap a casa que vaig assabentar-me'n. Com és obvi en descobrir una cosa de tal magnitud, en primera instància no vaig saber reaccionar. Una amiga a qui li vaig explicar a la tarda també es va quedar força astorada en saber-ho, la mateixa expressió que havia tingut jo un parell d'hores abans va fer-se present al seu rostre. Però ella no va negar-ho, simplement va dubtar-ne. Jo havia expressat la impossibilitat de l'esdeveniment, ella dubtava de la meva paraula; allò no lligava amb mi, suposo que es per això que no em va creure. Va ser quan vaig ensenyar-li la carta d'avís que va acceptar la situació com un esdeveniment real, després la seva gravetat.
El cas és que ho deia tot allí, al paper. Notificat i segellat, no se'n podia dubtar, no podia negar-ho; no hi havia marge d'error. El fet era en sí i esdevenia innegable, a desgràcia meva vaig haver d'acceptar-ho i em vaig marcar a l'agenda l'hora de la cita: dissabte següent a les sis de la tarda, fora de casa.
Com encara era dimarts quan vaig rebre el comunicat vaig tenir temps de rumiar-m'ho tota la setmana. Si bé és cert que prefereixo els esdeveniments espontanis, com passaven abans aquestes coses, no vaig poder evitar preparar-ho tot. Primer vaig mirar a veure què podia dir, vaig buscar al llibre de català les pautes de realització d'una xerrada i vaig seguir-les fil per randa, estudiant possibles temes a tractar: que si ecologisme, que si inversions de capital estranger, que si art... vaig preparar-me'n uns quants perquè no tenia una certesa absoluta del que passaria, basant-me en el que jo volia me'n feia una idea, però d'altres persones m'havien parlat que mai et trobes allò que vols trobar-te, sempre sorprenia.
Una vegada elaborats discursos diversos, tots escrits en petites targetes què pogués portar a sobre i als quals poder recórrer en qualsevol moment, em vaig preocupar profundament pel que havia de demanar en cas que anéssim a un bar o a algun cafè. Vaig pensar que evidentment demanaria una aigua, però em sentia alguna cosa que em deia que la cagaria si em demanava una aigua. Què es pot pensar d' algú que demana una aigua? - em deia el meu cap. Però jo li responia que ja la demanaria freda, si això li feia el pes.
Després em vaig preocupar per la resta de coses, per les típiques, anar a la perruqueria, per la roba i pel perfum; i després per si fer tard o no fer-ne, però sabia que no faria tard ni que volgués.
La setmana escolar va acabar-se i va arribar divendres, i no vaig anar a la perruqueria perquè em vaig quedar adormit al sofà aquella tarda. Alguna cosa hauria de fer amb els meus cabells l'endemà, pensava mentre sopava, i alguna cosa m'hauré d'inventar per la perruquera també.
El matí de dissabte em vaig llevar a les dues, com era d'esperar, tot just per mirar la televisió i dinar calent, desgraciadament verdura, però millor fumejant que gelada, que no val res. Després de dinar vaig estar-me força estona mirant la televisió, sense adormir-me, tot i semblar-me estrany a mi i tot, i cap a les cinc ja no vaig aguantar més: els nervis em menjaven l'estomac viu.
Vaig moure'm una miqueta a veure si em passaven, però no hi havia manera, així que a i cinc ja començava a ficar-me els texans i a dos quarts ja m'havia engominat de tres maneres diferents. Poc temps després m'havia tornat a rentar el cap i havia deixat de pensar en el pentinat.
Vaig agafar les targetes per fer un darrer repàs als possibles temes de conversa, però el pols em tremolava i em queien totes disperses cada vegada que n'acabava una i em disposava a llegir-ne una altra. Vençut, vaig desar-les totes a la cartera i vaig seure davant de l'ordinador. Passaven cinc minuts de tres quarts que no vaig poder estar-me'n i que vaig sortir per la porta del jardí de casa.
A desgrat de com ho havia desitjat, no seria un cotxe a la porta el que m'esperava, si no un carrer desert i una calor insofrible. M'hauria amagat a l'ombra, però no vaig trobar-ne.
Passaven cinc minuts de l'hora citada que sortia de comprar llaminadures al passeig i ja no m'aguantava el desig de saber la causa del retard. Vaig sortir ràpid del carreró on es trobava la botiga de llaminadures i per poc que no se m'endu un vehicle motoritzat, conduit per un noi força més gran que jo o que no portava bé la seva edat propera a la meva, semblava que me'n portés quatre o cinc, com a mínim.
Va mirar-me i jo amb prou feines vaig saber què passava. Una dona que hi havia per allà va apartar-me com va poder i el vehicle va marxar sense disculpar-se el seu conductor.
Vaig arribar a casa a les vuit en punt de la tarda. No havia passat absolutament res. M'havia estat molt més d'una hora assegut en un dels banc de la plaça, sol, esperant, i tothom mirant-me. En arribar em van dir que un noi els havia dut una carta sense remitent i que, afortunadament, no havien gosat llegir: des del ministeri em notificaven que hi havia hagut problemes diversos amb el servei postal, i que el comunicat que m'havia arribat no em pertanyia. Aleshores va ser que vaig adornar-me'n que, en el contingut, la carta s'adreçava a una tal Àngels Salgado, i no a mi. I aleshores vaig sentir-me tranquil. Havia estat una errada, aquell comunicat no se'm dirigia a mi; no trobaria l'amor aquella tarda i, afortunadament, no m'enamoraria d'un noi.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ningú-

Ningú-

56 Relats

61 Comentaris

48417 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
[Cinquanta relats, biografia nova...]

Ja en tinc divuit, d'això ja en fa uns dies llargs.
Tot i el canvi d'edat continuo vivint a Móra d'Ebre i dient-me de la mateixa manera, Adrià.
Continuo escrivint, i espero continuar fent-ho, per molt que pugui pesar a alguns...

Podria sintetitzar divuit anys, però no val la pena.

De la vora del riu,

Moltes gràcies.

Ningú-

"La lluna,
inerta i llunyana,
res més que el reflex del sol...
una llàgrima de l'Univers."


lafoscordelcolornegre@hotmail.com