Crónica d'una incertesa

Crònica d’una incertesa
Són les nou. El sol ja escalfa i els ocells anuncien la primavera. Segur que pel camí de la font, les paperoles ja esquitxen el paisatge. Tanco els ulls i sento el rajolí que surt pel broc petit de la font. No estic asseguda sobre aquella pedra boteruda que em fa moure el cul d’un cantó a l’altra esquivant els bonys que se m’hi claven. Sento l’olor de la terra humida i percebo com despunten les flors de la farigola. Avui festejaríem l’aniversari del Pere.
Faig un mos a l’entrepà sense trobar el gust especial que li dona la frescor de la font. Quan me l’acabi no faré un glop d’aigua fresca ni em posaré un bri de romaní a la boca per entretenir la set mentre allarguem el camí fins a casa... Escolto alguns ocells però l’única remor d’aigua és la que cau de l’ampolla quan omplo el got que tinc sobre la taula. La farigola de la meva jardinera encara no floreja i no m’arriba cap olor de terra humida.
Val més que entri a casa. Els núvols han tapat el sol i fa fred.
Agafo el mòbil. Tant que se l’ha criticat i ara resulta que és l’única porta que podem traspassar per veure els nostres. Quants missatges! Deuen ser els del grup de ball. Cada matí rere el primer bon dia apareix un reguitzell de bons dies plens d’emoticones i bons desitjos.
A veure: la Rosa, l’Olga, el Ton... Hi són tots. Ep!, falta la Rita. Busco el seu fil privat, des d’ahir al matí no hi ha entrat. Una suor freda em paralitza. Revisc els matins que vam trobar a faltar al Lluc i al Pere i torno a topar amb el maleït fantasma del grup de risc. Nosaltres! Fins fa poc ens deien que érem joves, que ens havia arribat l’hora de gaudir de la vida, de viatjar... i ara resulta que som grup de risc...
Tanco els ulls i torno al camí de la font, a la verdor dels camps, a les paperoles, a l’aigua fresca i la companyia dels amics i mentre l’ànima busca una mica de pau en aquesta il·lusió intento oblidar l’origen d’aquest malson, però el silenci ignot de la realitat em nua el cor i m’omple de tristesa.