Crisi

Jo ja sóc gran, sí, força gran i, per tant he vist moltes coses al llarg dels anys viscuts. Coses de tota mena. També crisis de tota mena. He viscut crisis econòmiques, així en plural. Particulars i públiques. Com que el que no sóc és economista, mai he entès de què provenien. Tinc idea que són coses cícliques que arriben i s'acaben... com les plagues d'Egipte, com allò dels set anys de vaques flaques...
El meu primer record d'una crisi és de quan era encara una nena:
Començava el mes de desembre, jo estava preocupada i es veu que se'm devia notar perquè un company d'escola em va interrogar
-Què et passa Imma? Estàs diferent de sempre..
-És que jo he demanat una bici per al meu sant que ja s'acosta i la mare diu que no pot ser!
-I per què no pot ser?
-Diu que és per culpa de la crisi, que anem molt justos de diners, saps?
-Ah! doncs si és per això, jo tinc una idea que pot servir.
-Quina?
-T'esperes una mica més i la demanes pels reis. I ells no deuen tenir pas crisi, oi?

Bé, sí, després ja vaig anar sabent tot allò de què en un principi els bancs responien dels diners amb lingots d'or, allò de: "el Banco de España pagarà al portador..." i que més tard els crèdits estaven recolzats p.e. en edificis que posseïa el demandant, però que aquests van anar perdent valor i que per què volien els bancs tants edificis a la baixa... i que finalment ara tot són papers mullats... o no va per aquí tot això? I jo que sé! El cert és que jo vaig aconseguir la bici ,a compte dels reis (!) i que ara encara sóc capaç de somniar que tot s'arreglarà. Que Déu em conservi a mi l'optimisme i doni seny als qui se n'hagin de cuidar!
Ja sé que simplifico molt. Ja sé que no s'hi val a al·ludir la responsabilitat que tots i cadascun hi tenim. Sé que tractar aquest tema amb tanta frivolitat pot resultar cruel per tots aquells per a qui la crisi significa un dogal que els està escanyant...
Fa poc he llegit un llibre, no pas nou, titulat "Les veus del desert" que et fa adonar de quan innecessàries són tantes de les coses que nosaltres anem valorant com a
imprescindibles...I sé que hi ha qui no necessita llegir un llibre per sentir això en pell pròpia.
Però jo, avui i ara, no pretenia pas fer una tesi sobre la crisi, només volia escriure un relat, a poder ser amè i més o menys adequat per al moment actual que estem vivint, no pretenia pas res més. Perquè avui plou, sabeu? I quan plou tinc més ganes que mai d'escriure. Sense que quasi importi el tema. Haig d'escriure!