Creuar el silenci

encara que et sembli mentida l'maor del que parlo NO és passat, és PRESENT.

No sóc gaire horrible i ENCARA sóc estimada...
i ENCARA abraço intensament...

m'agraden molt les paraules amb les que brodes el teu poema:

"fulla feréstega d'esbarzer..."

en la mirada de les teves nenes hi ha tota la dolçor del teu món. FELICITAAAAAAAATS

ho entenc tot
et cal tallar herba amb taps a les orelles o amb segadora silenciosa

aquesta naturalitat d'anar per la vida creuant el silenci entre tan xivarri mediocre i barroer... aquest passar sense exhibicions ni provocacions, aquest somriure blanc sense intenció... aquest cos arreglat sense extrema brillantor...
i és aquesta naturalitat d'anar per la vida la que m'enamora.
Tu també has escrit aquest poema sense grans pretensions... amb la naturalitat suau de passar de puntetes per la poesia. ( però t'he vist venir i m'he girat als teus versos )
Una abraçada

Fràgil, lleuger, delicat i fugisser.
Això és la poesia, intentar recollir allò que només és un instant i que, per aquesta raó, és tan meravellós.

uns petons!
manel

Exitir i ser tu. ull i boques, però una la teva.... no callis ni deixis que la teva mà deixi de pintar aquestes paraules tan i tan perfectes...
no menteixo, tan sols soc de vidre romput

petons forts i molt forts guapisima!!!

et lleguiré, no ho dubtis...

feréstega de tardor, fugissera... amarada de vents, fins creuar tots els silencis. Romàntic, sublim, bonic de mena...
1petonàs, ESPIRAL.

descriure aquest moment, elevat a una categoria diferent (necessàriament), tractat amb delicadesa no fos cas que es trenqui, és fer sentir al lector atent i observant al relat, llegint-lo amb la mateixa cura que desprèn.

"Existir un instant, creuar el silenci"

= moment especial

dins el brogit quotidià de la vida al carrer,
ulls i ulls, boques i boques, mans i mans,
somriures indefinits emparant absències,

= dins l'estrés i l'amargor quotidians

buits interns que cerquen la llum. (com aquest moment teu)

Els teus cabells voleiant, atractius,
amarats de vent i de bellesa intacta,
el so de la teva veu travessant el no res,
i el subtil moviment del teu ésser,
acompassat, delicat entre flors i tempestes,
immaculat i perenne,
fulla feréstega d'esbarzer.

(aquesta darrera imatge, és tan nítida!!)

Va ser un plaer conèixer-te per la diada :-) Les persones hi sóm per a fer-nos costat i compartir. Jo també vaig riure molt i espero retrobar-nos aviat jejeje amb més històries sota el braç, com qualsevol colom amb l'Avui sota l'ala.

Muaaaaa!!

Xitus.

PS- cap amunt en la classificació, gitaneta!!

pot ser tendre com un infant
o amb diabòliques espines

hi solo tenir molt contacte

felicitats pel poema em dibuixa una estranya sensació

et pu c asseguraar que el silenci no és pot creuar¡¡¡,molt bò¡¡¡

amb moviments plens de vida i alhora d'absències.
Entre flors i punxes el vent belluga aquesta preciosa fulla; la seva bellesa esdevé estranyament llunyana quan només es pot abraçar amb la mirada i els dits reclamen poder tocar els seus murmuris mai del tot conqueribles.

S'escampa una silenciosa melangia creuant la pell del silenci. Com poder tenir allò que no es pot descriure, aquells instants que s'esmunyen fugissers...

M'hagués agradat parlar més estona amb tu el dia de la diada, però et vaig perdre de vista després de la presentació dels llibres.
Estic segura de que ens tornarem a veure aviat, almenys així ho espero.
De totes maneres, entre paraules i silencis ens sabem properes.

Una forta abraçada!

Aquest poema, de cadència totalment enganxifosa (com a virtut), m'ha semblat meravellós. Des del títol fins a unes quantes metàfores molt ben trobades, aquest poema m'ha encantat.
Potser destacaria (i és que m'ha agradat especialment), la manera senzilla però acurada de com has descrit el brogit quotidià de la vida del carrer: ulls, boques, mans...


Una abraçada.

Arbequina.