Cremalleres...

Cremalleres.

Sentia el silenci escalfeït d'aquella hora de migdiada mentre llegia un llibre de contes.
El tiet era a dalt, dormint amb el cosinet, i la tieta havia sortit al corral per rentar roba al safareig.
Jo no feia migdiada. Ja tenia onze anys i no podia entendre que un volgués anar a dormir en ple dia. Es clar que durant aquella estona tampoc em deixaven sortir, ni tan sols per anar a veure sargantanes mandroses al sol. En aquella hora una nena de ciutat com jo no podia assoleiar-se, segons deien els grans.
Per això era allà, asseguda a la taula de la cuina esperant l'hora i el permís per anar a voltar i jugar altre cop.
Damunt el marbre de la cuina fumejaven els plats d'arròs amb llet que menjaríem per berenar i l'aroma de llet bullida amb canyella tenia un punt proper a la tendresa.
M'avorria. Passava els fulls per entretenir-me amb els dibuixos del llibre mentre jugava d'esma amb la cremallera del vestidet que m'havia fet aquell estiu la tieta. M'agradava moltissim aquell vestit. Blaumarí i blanc de ratlletes, curtet, sense mànigues i amb una cremallera tota lluent al davant que anava de dalt a baix. Aquella gran cremallera davantera que era d'allò més bonica. No em calia ningú per ajudar-me a cordar-la i a més, m'entretenia constantment amb ella . Quan no sabia que fer, pujava i baixava un trosset de cremallera i escoltava el sorollet :"Zip-zip", "zip-zip".
Aquella tarda d'avorriment el so repetitiu em semblava molt adient, en aquella cuina sense res que interferís. Amb la insistència de quan ets petita, l'anava creant rítmicament, amunt, avall, amunt, avall, . :"Zip-zip", "zip-zip".
Un parell de mosques que reposaven damunt la taula van emprendre el vol i em vaig aixecar a fer-les fora d'un dels plats d'arròs amb llet. Van tornar a quedar-se quietes. Aclaparades damunt la paret.
En tornar a seure vaig mirar una il·lustració del meu llibre. Aquell dibuix de la sireneta tornant-se escuma del mar em feia sentir intranquil·la. "Era morta la sireneta? Era viva? Existia encara després de tornar-se escuma?" pensava mentre seguia amb el meu "zip-zip" constant.
M'adono després del temps passat, que aquell conte d'Andersen no m'ha agradat mai, malgrat la quantitat de cops que l'he llegit.
De sobte, trencant el ritme enfadós del "zip-zip" vaig sentir la veu forta del meu tiet darrera meu, mentre posava els seus enormes dits damunt les meves espatlles. "On és la tieta?". Vaig deixar de fer soroll i vaig girar el cap. Què feia el tiet allà amb samarreta i calçotets, descalç i despentinat? Encara no era l'hora en què ell es llevava...
"La tieta ha sortit al corral de darrera. Havia de rentar la roba de diumenge del cosinet", vaig dir.
El tiet em va agafar pel clatell amb una de les seves grapes.
Em va prèmer fort i sense deixar-me girar el coll, va
agafar la meva maneta - enganxada encara a la volandera de la cremallera del vestidet -i amb la seva manassa va obligar-me a fer-la baixar tota : "Ziiiiiiiiipppppppppppp".
Una manassa seva al meu clatell, la rogallosa veu dient: "Quin conte tan bonic que mires..." i l'altre manassa, aspre, fregant-me els mugrons dels pits incipients.
I després la manassa, els dits de paper de vidre, baixant pel meu estómac, damunt el meu melic, sobre el meu ventre, i avall...
Els dits de paper de vidre, la manassa, les meves entranyes encongint-se i jo, mirant fixament el llibre que ara era totalment borrós. L'aspror d'aquell contacte no s'acabava i jo repetia dins meu, un cop i un altre cop i un altre: "Ja prou, ja prou, ja prou..."
Vaig tornar a sentir el "Ziiiiiiipppppppppppp" de la cremallera altre cop amunt.
El meu clatell va ser alliberat. El tiet va desaparèixer escales amunt. I dins meu va quedar una cosa tancada per sempre més.
Com si una cremallera gegant s'hagués tancat sobre la meva infantesa.