Copular

A la meva ciutat hi ha un periodista que escriu una columna en el setmanal local. Sempre és un article sobre algun tema transcendent, seriós, greu. Anodí. L'estil és molt particular: utilitza frases breus separades amb punts, i evita l'ús de les conjuncions. Vegeu, a tall d'exemple, com la il·lustre ploma local hauria començat aquest text: "A la meva ciutat hi ha un periodista. Escriu una columna. En el setmanal local. Un article sobre un tema transcendent. Seriós. Greu. Anodí. L'estil és molt particular. Utilitza frases breus. Les separa amb punts. Evita les conjuncions". I així fins a completar l'article, que amb tant punt i seguit té l'aspecte d'una llista de la compra ("Un quilo de patates. Tres escarxofes. Pastanagues. Una dotzena d'ous…").

Cada vegada que ensopego amb el text del meu conciutadà penso el mateix: "Aquest noi hauria de copular més". Que no se m'entengui malament!: no em refereixo a que el xicot hauria de realitzar més sovint l'acte sexual (encara que en són conegudes les propietats terapèutiques i beneficioses per a la salut). No: em refereixo a la conjunció copulativa, la humil i esquifida lletra "i", amb aquest ridícul apèndix permanentment suspès al cap, la lletra que amb les seves màgiques propietats copulatives permet fer els textos més entenedors, facilitant-ne la lectura, fent més agradable la cadència de la prosa.

L'acumulació de punts confereix a un text un caràcter solemne, sentenciós; atorga a qualsevol banalitat una magnitud impensada; revesteix la bajanada més poca-solta d'una pàtina de sumptuositat, de transcendència; deixa entreveure un pou de significacions ocultes que el lector ha de descobrir (si no vol posar-se en evidència i haver de reconèixer la superioriat intel.lectual de l'escriptor). Que no se'm malinterpreti: no hi estic en contra, és un recurs lícit i que ben emprat pot ser efectiu. Però no se'n pot abusar. Vegeu de nou, si us plau, el començament d'aquest text: fixeu-vos com llueix -un illot en l'oceà- l'única paraula solitària que hi ha entre punts!: "Anodí". És una bufetada seca, una batzegada contundent, tal com pretenia l'autor. L'ús de la conjunció copulativa amoroseix la prosa -no podia ser d'altra manera!-, la fa més fluïda, més planera. En literatura, fer un ús assenyat de la còpula és essencial (i en la vida, cadascú que faci el que vulgui, o el que pugui!).

El diccionari és lacònic en la definició de "copular": "1. Acoblar. 2. Unir-se carnalment". L'entrada de "còpula" és més generosa, i inclou accepcions gramaticals, botàniques i musicals (apart de les previsibles zoològiques). Una ullada al diccionari etimològic revela algunes associacions curioses: provinent del llatí "copulare", que ve de "copula" ("lligam, unió") se n'ha derivat -a banda dels "copulació", "copulador", "copulatiu" i altres espècimens de la família- "acoblar", "acoblament", "encoblar" i, sorprenentment, "cobla", el característic conjunt d'instruments de vent amb que es ballen les sardanes. Els aplecs sardanístics ja no seran el mateix ara que sabeu l'origen del mot, i us mirareu als músics amb ulls menys compassius. Imaginareu la tenora i el fiscorn en unió carnal; o la trompeta i el tiple, ben acoblats; o el flabiol i el contrabaix (encara que aquesta més aviat seria una relació "contra natura") tocant ben junts. Copulant.