Endebades

Hi ha paraules poca-soltes que se't fiquen al cap i de les que no te'n pots alliberar. És el cas d'aquesta “endebades”, fa mesos i mesos que em ronda pel cap i no me'n puc desfer. I el problema no és la paraula sinó el seu significat, que sembla que s’ha apoderat de la meva vida i afecta tot el que faig.
Tot va començar quan els meus fills em van decebre. No n'esperava gaire cosa de cap d’ells, són uns dropos i uns consentits, però si més no podia demanar discreció, prudència i un cert capteniment de persones assenyades i com cal. Però no, ni una mica de prudència ni de formalitat, ells anaven a la seva i tot eren disbauxes, problemes i escàndols que ens avergonyien a la família i a mi. Per això quan els metges em van fer el diagnòstic i em van posar termini de caducitat vaig decidir que els desheretaria. Ara bé, resulta que no ho podia fer, m'ho van explicar els advocats, que la llei no m’ho permetia, que endebades la meva voluntat o endebades els mèrits que ells havien acumulat jo no era lliure per decidir sobre el meu patrimoni i que si més no una part, la legítima, els havia de deixar. També em van explicar que ho podia intentar, deixar un testament on argumentés que ja els havia donat molt en vida i que ells haurien de pleitejar durant anys i no tenien segur aconseguir rebre res. Però jo estava fart d’ells i volia morir tranquil, amb el convenciment que mai rebrien res meu i que s’haurien d’espavilar pel seu compte.
I així una nit insomne de les moltes que he patit des que vaig saber que això s'acaba vaig trobar la solució.
L'endemà, després de llegir el diari, vaig trucar al meu assessor financer i li vaig encarregar que compres, amb tot el líquid que teníem a caixa, accions d'aquell banc del que circulaven tants rumors que estava a punt de fer fallida i que havia perdut gairebé la meitat de cotització bursària en una setmana. Després vaig trucar a l'empresa, el vaixell insígnia de la fortuna familiar, i vaig parlar amb el sindicalista torracollons del comitè d'empresa per comunicar-li que acceptava totes les condicions que plantejaven els treballadors, inclosa aquella de l'augment immediat del 10% dels sous. Cap al migdia vaig redactar un anunci per a diversos diaris on convocava a inventors i emprenedors diversos a proposar-me projectes d'investigació o d'iniciatives empresarials per tal de finançar-los.
Durant uns quants dies vaig atendre una llarga corrua de bojos, il•luminats i desvagats que em proposaven les més inversemblants i estrafolàries investigacions o les més improbables empreses. Em va servir d'entreteniment escoltar-los i copsar com pot ser de llunàtica la gent i de com pot arribar a estar de desconnectada de la realitat. Una mica a l'atzar vaig escollir mitja dotzena de les propostes i els hi vaig dedicar el que em quedava del capital i uns més que abundosos préstecs que els bancs s'havien afanyat a concedir-me per al meu “pla d'expansió”.
Acomplert tot això vaig haver de defensar-me de diverses querelles que van presentar els meus fills, per un cop no van ser dropos i es van espavilar, perquè em declaressin boig i m'incapacitessin judicialment. Vaig contractar els millors i més cars advocats que amb una teranyina d'arguments i contradenúncies van aturar les demandes dels meus ingenus fills. Després vaig descansar i em vaig desentendre de tot esperant que el temps passes i la meva salut i el meu imperi financer s'esfondressin lentament.
Però el que deia al principi, es va ficar pel mig la parauleta dels dimonis “endebades” i ja no va haver res a fer. Les accions del banc a punt de fer fallida que havia aconseguit a preu de saldo quan es va saber que jo les comprava i endebades la meva voluntat d'arruïnar-me, van quintuplicar el seu valor en pocs dies. Per altra banda endebades havia pujat desorbitadament els costos salarials de l'empresa familiar; quan els treballadors de la resta d'empreses del ram es van assabentar van exigir augments similars i quan no els van aconseguir es van declarar en vaga amb la qual cosa durant moltes setmanes la meva va ser l'única empresa del sector que funcionava i els directius (maleïda la seva iniciativa) sense consultar-me apujaren els preus dels productes i aconseguiren beneficis mai imaginats. I encara, el pitjor de tot, endebades com eren de llunàtics els projectes que jo havia finançat alguns van tirar endavant i van donar resultats ràpids i espectaculars en forma de patents originals i nous serveis mai imaginats.
Tot endebades, doncs. I sobretot endebades he volgut deixar amb el cul a l'aire els meus fills. L'únic que sembla que no ha estat endebades ha estat el diagnòstic fatal dels metges.