Tisana

Hi ha paraules que esperonen el text, tiben la trama, comprometen els personatges i, de retruc, l'autor. Tot això ja s'ha dit, però no ens fa res repetir-ho. El fet és que la noia ha respost "em prendria una tisana" davant l'oferiment del senyor Sciarrino, i aquesta frase ha tensat la història i n'ha precipitat els esdeveniments (i em sembla intuir un final, més avall, uns quants paràgrafs més endavant: a veure, a veure!).

Però recapitulem: tenim la noia, aixoplugada en un restaurant italià, amb la roba assecant-se damunt dels radiadors d'un local buit -no hi ha clients, taules, ni cadires-. A fora plou: imaginem els trons, els llampecs, l'aigua colpejant les finestres (si sou més minuciosos podeu imaginar els camins que formen les gotes neguitoses sobre els vidres, els reguerons d'aigua que cauen de la teulada de l'edifici i s'estavellen amb estrèpit contra el paviment, les ombres que es projecten al carrer quan els flaixos de la tempesta l'il·luminen: no és imprescindible, però reconec que millora l'ambientació i atorga a l'escena un caràcter premonitori).

La noia està espantada. Però diríem que no hi ha cap motiu: l'amo del restaurant, un emigrant italià de segona generació, calb i de rostre afable que s'ha presentat com a Paolo Sciarrino, ha estat amable oferint-se a assecar-li la roba. Però la sorpresa de descobrir-se en una nau buida i en la penombra, en lloc d'un restaurant acollidor i amb olor a forn de llenya, ha inquietat la noia, com ja s'ha dit. Perquè ella recorda haver vist el rètol lluminós amb els colors de la bandera italiana -Trattoria Sciarrino- i pensa que és improbable que s'hagi equivocat de porta a l'entrar. Però el senyor Sciarrino interromp les meditacions:

-Li ve de gust alguna cosa?

Ella dubta i la història farà un tomb quan contesti:

-Em prendria una tisana.

La noia ha demanat una tisana -una tisana?- i aquesta paraula innocent ha encaminat la seva aventura cap a un rumb imprevist. Perquè podria haver demanat una infusió, un te, una til·la, unes herbes -o tan sols un vas d'aigua-, i aleshores el destí de la noia potser hauria estat un altre, no ho sabem (vegeu fins a quin punt les paraules determinen la sort dels personatges!). Però ha dit tisana referint-se al preparat obtingut per infusió i decocció de plantes medicinals en aigua (segons l'Enciclopèdia). El mot prové del grec ptisane, literalment "beguda d'ordi", la qual cosa ens fa pensar que quan els grecs demanaven una tisana el que realment volien era una cervesa. En català ja trobem la tisana documentada al segle XV dins l'Inventari o Collectori del doctor Guido de Cauliach publicat a Barcelona el 1492. Però això probablement ho desconeix la noia que, aprofitant que el signore desapareix per preparar-li la beguda, aprofita l'estona per examinar el lloc on s'ha ficat: la sala bé podria ser un restaurant tancat recentment, les parets conserven el rastre fantasmal dels quadres que hi havia penjats, en una banda hi ha una barra on devien servir-s'hi les begudes i el cafè.

Però ja tornem a tenir aquí al senyor Sciarrino, amb una safata sobre la qual hi ha una tassa que fumeja i una sucrera. Mentre ella es pren la tisana -a poc a poc, crema-, ell li explica la història d'aquell negoci, els anys d'esplendor, prosperitat i expansió -van obrir altres Trattories Sciarrino a ciutats veïnes-, les tensions familiars, el declivi de l'empresa, les crisis que van obligar a tancar el restaurant, la ruïna. El relat no és particularment memorable -i per això l'hem resumit aquí en quatre línies escasses- i el senyor Sciarrino és un narrador anodí (s'entrebanca, quequeja, li falta pols narratiu), però això no són excuses per adormir-se! I això és el que li passa a la noia: s'està adormint. Fa un esforç per mantenir els ulls oberts, però ara veu al senyor Sciarrino deformant-se com un ninot inflable -el seu tediós discurs, una salmòdia incomprensible- i la tassa li pesa, i la deixa a la safata abans no caigui a terra. I es mira la tisana, aquell preparat obtingut per infusió i decocció de plantes medicinals en aigua, n'evoca el regust agre que el sucre no ha emmascarat del tot, i voldria demanar quines plantes hi ha barrejat el seu amfitrió, quina tisana era aquella, però ja l'envolta la foscor i quan retrobarem la noia potser estarà al terra, emmordassada, o lligada al capçal d'un llit, o -no siguem tan tràgics!- s'alçarà, demanant disculpes, avergonyida. No ho sabem. De moment la tisana només ens han conduït fins aquí. Haurem d'esperar a que una nova paraula reprengui el fil i meni la història a un desenllaç satisfactori. Paciència.