Contesa

Estava gairebé tot a punt per la signatura del nou document. Els regidors, asseguts a la seva respectiva butaca encoixinada i la resta de veïns en aquells bancs de fusta dura, recentment envernissada. La sala de plens del consistori estava plena de gom a gom; no cabia mes gent, n'hi havia pels passadissos i per l'entrada, per la qual cosa, a ultima hora, decidiren posar una pantalla gegant a la plaça major, per a que tothom puguera gaudir del desenvolupament d'aquella interessant sessió plenària. Aquest document recolliria els principals objectius i les línies de treball a seguir en la futura construcció del Centre Cultural, així com tots els acords polítics consensuats fins aquell moment. Els integrants dels grups polítics municipals semblaven contents; deuria ser per que avui estrenaven aquella ploma estilogràfica Montblanc, detall de la casa per aquesta especial ocasió.

Els grups polítics municipals havien trigat anys en arribar a aquesta situació de consens grupal, ja que moltes vegades els seus diàlegs resultaven ben be monòlegs que pretenien estrènyer la participació de l'adversari polític. Altres vegades, semblaven un solo d'un teuladi en la pista d'aterratge de l'aeroport. Tots els grups havien coincidit en la major part dels punts o objectius del document base, batejat com estratègic ( tot seguint la nova moda lingüística d'utilitzar paraules claus per a que la gent del carrer no s'entere). El futur Centre Cultural constaria de tres plantes, sense comptar la planta baixa, i disposaria d'un ascensor per a 8 persones. Tanmateix hi haurien sales de bany a totes les plantes, un hall d'entrada que en realitat es convertiria en Sala d'Exposicions, un amfiteatre de dos plantes, una biblioteca, una sala de conferencies, una sala de reunions i tres despatxos.

Però la polèmica estava servida, ja que hi havia un punt d'aquest document que escalfava l'ambient de la sala i que no tenia res a veure en cap detall urbanístic, arquitectònic o pressupostari. La qüestió era que el projecte original contemplava que a l'amfiteatre hi anirien butaques. Entre els regidors hi havien partidaris de que es colocaren butaques encoixinades i amb respatller; altres estaven d'acord amb el que deia el projecte; altres pensaven que era mes correcte posar cadires; altres estaven d'acord amb el projecte però matisant que era convenient posar butaques d'orelles en les primeres rengleres de l'amfiteatre.


I amb aquesta controvèrsia es passaren hores i hores dialogant, fins que el secretari dona per acabada la sessió. La gent comença de seguida a marxar, però la discussió continuava al carrer entre els partidaris de les "butaques" i els de les "cadires".

Va passar gairebé mig any i la paperassa s'acumulava al registre d'entrada. Al final, després de deu comissions de treball, dos sessions ordinàries i quatre extraordinàries, s'adopta la solució més sostenible de totes i amb menor cost ambiental, la de que cada veí del municipi es portara la seva cadira a l'amfiteatre en els dies d'espectacle.