Combat: la Mort contra el Pensament

És un poema preciós.
Quan convius amb el dolor atroç constant, el dolor que et trenca la vida, sovint costa molt seguir endavant.
Però et deixes arrossegar pel corrent d'afecte dels qui t'estimen, t'aferres a noves il.lusions, intentes gaudir al màxim dels moments bons i les coses trivials es converteixen en fonamentals. T'arrapes a la vida amb totes les teves forces demanant una oportunitat més...

Aquest poema és com un mirall per a mi i jo no l'hagués sabut escriure millor.
Moltíssimes gràcies Joan.
Petons de pluja des de ´l' Escala.

pel teu comentari i pel teu suport, tens raó que amb la poesia faig autoteràpia, i també intento que pugui servir a altres persones que se sentin com jo...

una abraçada des de mataró
joan

Què més puc dir d'un poema que m'ha arribat al fons de l'ànima.
Escrit amb dues veus, com una lluita interior, és un crit a la esperança des de la desesperança

Una realitat a la que diàriament es veuen sotmeses masses persones, grans i petits, homes i dones,
però amb un toc poètic tan encertat....en el meu humil parer un poema sublim.

La Fada.

Joan,
no puc evitar comentar i valorar aquest nou poema teu, preciós i suggerent, com tots els altres.
Sí, jo també he imaginat algun cop la discussió dialèctica entre la mort i la vida, i la he imaginat tal i com tu la descrius! La mort, maliciosa i temptadora, que proposa la solució definitiva als problemes temporals. La vida, esperançada i pràctica, que ens ofereix les regnes per deixar-se guiar. cap al desconegut...

M'encanten les últimes línies. "Dóna-li una oportunitat, sempre, una més!". Aferra't a aquestes paraules teves i dóna't tantes oportunitats com et calguin!

Et segueixo, amb discreció, a través dels teus poemes, que per a tu són teràpia, castell i obra d'art al mateix temps.
Des del fred incipient de Lleida t'envio una càlida abraçada.
Joan Carles