Com la vida mateixa.

Moments en que el món per tu no gira, tot és negre i res te solució.Moments que tot el planeta sent la teva feliçitat, que tot és perfecte i no ho pot ser més.La vida mateixa , com una montanya russa, uns moments puja ,l'adrenalina recorr per totes les teves venes sense aturar i fa que et sentis ple de ganes de seguir , seguir pujant aquella costa que pareix que mai s'acaba.Però no , la costa s'acaba , tot en un moment determinat s'acaba i deixa de ser tan fantàstic com abans era.La costa ara és cap avall, els nirvis recorren fins tots els racons del teu cos ,assustante, i fa que tanquis els ulls i vols no tornar-los obrir fins que tot passi, i com abans millor.La cosa a vegades s'estabilitza i fa que et calmis un poquet, cada instant que passa en aquesta estabilitat et vas assegurant més , confiant amb les teves possibilitats i quan més confies en tu mateix la cosa millora.
Sí , així és la vida.Difícil, pero bona, sempre bona. L'única cosa que nosaltres podríem millorar de les nostres vides seria no tenir por als problemes , no tancar els ulls mai ,i mai és mai. Per derrotar als problemes se'ls ha d'enfrentar , buscar-lis el seu punt dèbil i atacar; així tot millora i acaba abans de l'esperat.
La vida , la teva vida, la meva vida , totes les nostres vides són així , no hi ha volta de fulla, ens hem de adaptar ales condicions que ens presenta.