COM CADA DIUMENGE

Torno a passar pels teus relats, ja que em consta que tinc entre els teus ja publicats alguns per descobrir encara...
i m’he trobat d’aquesta manera amb aquesta narració entre tendra i esgarrifosa, que parla d’amor i pèrdua, de rutina i fantasia combinades, d’acceptació i fugida al mateix temps de la situació real, fins habitar simultàniament dos mons.

Un relat molt detallista el teu, Jaume, que aconsegueix aixecar una imatge vívida, amb llum, aroma, moviment i relleu propis, en la meva imaginació.

He vingut, també, per agrair-te la felicitació múltiple, i per dir-te que no havia “marxat”, sinó que les vacances i la desconnexió consegüent s’havien anat allargant i allargant... però que no m’havia acomiadat de res ni ningú. Al menys, no ara com ara.
Per tant, crec que tornaré a passar per aquú, si no et fa res, és clar ;-)

T’envio una abraçada viva, com vinc fent cada tant,
Unaquimera

De Vinaixa en tens més que el cognom, en tens el lèxic, el qual t'honra i no poc.

Òstia Jaume, quin final! El cos d'en Quimet està assegut a l'altre balancí? Quina por! això sí que és literatura fantàstica! Quin relat més ben escrit, quina naturalitat descrivint la psicologia de la protagonista, els detalls al cementiri, a casa, a les golfes. Instant que m'ha passat volant llegint. Una meravella. Abraçades!

aleix

sorprenent, que et deixa amb el dubte de si la protagonista s'imagina el seu marit al seu davant o realment el té allà., la qual cosa es porta una imatge ben terrorífica al cap...
Ben escrit i
gràcies com sempre pel teu comentari al meu relat indecent, la dutxa és cert que la necessito i això de la foto com veig que no cola la canviaré...

una abraçada sincera
fins aviat
j.

Amb aquest relat, ens transportes ben be al mig de la historia i veig clarament la teva protagonista,com segueix la rutina de cada diumenge, per omplir les estones que passava amb el seu Quimet. M’ha calgut llegir-lo novament per fixar-me be com està escrit. Estic començant a fer algun relat als reptes dels Minirelats i em vaig fixant amb els que com tu n’escriviu. Tinc molt per aprendre però estic contenta perquè vaig estar molt ben puntuada amb el meu “Perduda a Hondures” de 250 paraules.
També et vull agrair el comentari que m’has fet a “Magatzem de Vida” i aclarir-te que si les meves paraules et fan pensar en una recent jubilació, en realitat és una mica semblant, ja que després de 30 anys en una mateixa empresa, aquesta ha tancat i ha deixat al carrer als pocs treballadors que hi quedàvem. Estic al atur i mentre no trobo feina, estic VIVINT tot el que no he fet tots aquests anys.
Encantada de veure’t per aquí. Una abraçada. Marta

Una història en què la repetició del títol, al llarg del relat, ens expressa el que s’ha convertit en rutina per a la protagonista que, des de fa tretze anys, repeteix cada diumenge per tal de mantenir viu el record del seu Quimet. Ella sap perfectament que el seu marit és mort, però aquests petits costums l’ajuden a superar aquesta pèrdua.
Un relat ple de tendresa i molt emotiu amb frases genials com. ” Aquella grip era una grip dolenta, i en guardava la prova: li havia pres tot el que tenia en aquest món, i la deixà tota sola amb un munt de records i amb aquella tristesa tan gran.”
Ens seguim llegint,
Núria