S P A R A F U C I L E ( I X )

S P A R A F U C I L E ( IX )


Al cap de dues setmanes justes donaven l´altra notícia: “Assassinat l´ex Gobernador del Banc de la Nació” A les notícies del migdia. Consternació nacional, especulacions. Totes les mirades atentes a un comunicat al diari de sempre. Silenci total. Ningú no reivindicava l´atemptat. Els polítics es posaven nerviosos. L´oposició, insoportable.
Aquesta vegada no em vaig desmaiar. Només un ensurt quan, al cap de tres dies, em van avisar de la trucada telefònica. Havia de portar els cinc milions a Peralada i comprar una entrada pel concert d´una nit determinada. Un tal François se m´atansaria i jo havia de lliurar-li el maletí. Aquesta vegada vaig anar a La Caixa. No era indispensable que parlés amb el delegat, i em tindrien preparats els diners per al dia convingut. Vaig estar a punt de demanar mig milió més per a jugar al cassino. Ja no era que no experimentés cap mena de remordiment. Era, simplement, una sensació de lassitud que m´alliberava de totes les meves pors i complexos, del meu aïllament, i em cridava a gaudir de la vida com mai no ho havia fet fins ara. Un “tant se val!” que algú em suggería des de molt endins.
El malson s´havia fet realitat i, ara, la realitat es convertia en un malson. Un malson a través del qual jo caminava impassible, sense capacitat per a rectificar res de res, ni d´analitzar-ho. M´havia instal.lat en una petita parcel.la de la consciència que encara em quedava, i m´ho mirava tot com si estigués ficat dins d´un parèntesi, de manera que no alterava la resta de la meva vida. Aquesta visió va ser la que m´impedí de demanar el mig milió. Només era nou allò que hi havia dins del parèntesi. La resta havia de continuar tal com estava, sense canvis. M´havia convertit en un assassí i havia de prendre una sèrie de mesures per a protegir-me. Aniria a Peralada i em submergiria en l´onada d´espectadors que assistirien al concert. La gent, normalment, em mira i m´ignora. En François, però, sabria trobar-me. Des del primer atemptat era molt conscient que tractava amb professionals, i això m´afalagava i em donava seguretat.
Vaig lliurar el maletí i, per primera vegada des de feia molt de temps, la música de Brahms em va emocionar. Però, com en una mena de flash, vaig veure el nazi Heydric amb els ulls humitejats mentre escoltava Wagner, i vaig sentir un calfred a l´espinada.

Tres dies després del concert tornaven a interrompre un partit de fútbol amistós per a comunicar que: l´ex President d´un dels principals Bancs del país, havia estat assassinat. Un tir de precisió quan sortia d´un restaurant, envoltat de guardaespatlles. Era el que jo més odiava. Els seus cabells engominats més d´un cop m´havien produït basques. Quan el presentador va acabar de donar la notícia, el ministre Belloch va sortir per la petita pantalla i va comunicar que s´acabava de convocar una reunió urgent del consell de ministres per aquell mateix vespre, i que tractaria en exclusiva dels darrers atemptats. Després d´aquesta reunió es faria una roda de premsa. Les reaccions dels partits us les estalvio. L´única reacció que m´importava era la meva. Havia de fer un esforç fora mida per no trencar els meus hàbits, i això, em feia sentir presoner. Perquè, els meus hàbits eren els d´un home avorrit, acabat. Però, m´hi havia lliurat, voluntàriament, des de feia molts anys. Ara, quan tots els meus complexos d´inferioritat havien desaparegut, com si els haguessin segat amb un cop de falç contundent, i en el seu llloc hi brollava un sentiment de superioritat fora mida, aquells mateixos hàbits, que jo mai no abandonava, es convertien en cadenes que em lligaven a la meva habitació, a l´hotel, a la badia, a l´estació, i a aquell grapat de carrers costeruts que constituïen tot el meu món i que, de cop i volta, es convertien en presó i camp de concentració alhora. Tots i cada un dels actes que, invariablement, feia dia rera dia, sense cap mena d´alteració, com un autòmat, els havia de continuar fent de la mateixa manera, amb l´angoixa afegida de mirar de no alterar el més mínim detall. I, això, es convertia en una tasca gegantina com la d´aquell que, havent perdut el domini dels moviments del seu cos a causa d´un accident, ha d´anar donant ordres concretes a cada muscle perquè mogui una determinada articulació.
Si un home, durant molt de temps, s´asseu cada matí i a la mateixa hora en una determinada taula de la terrassa d´un bar determinat i demana una cervesa, automàticament, es dilueix en la rutina del cambrer, de l´establiment i dels contertulians habituals. Però, si aquest mateix home, un dia, demana un cafè amb llet, a la mateixa hora i en el mateix lloc, no solament altera la seva rutina, sino que altera la rutina de cambrer, de l´establiment i dels badocs habituals, i està oferint, de franc, un indici que, en un determintat moment, pot esdevenir sospitós. I, això, jo, era molt conscient que ho havia d´evitar de totes totes.

Em van trucar aquella mateix nit. Deixaria els diners en un attelier de Cotlliure. Novament, vaig aconseguir els diners i vaig passar a França en taxi i en tres etapes, per a despistar millor. Hi vaig invertit dos dies. Als llocs on m´aturava, buscava els millors restaurants i demanava els plats més exquisits, con si la frontera m´alliberés de l´ obligació de mantenir, sempre, la guàrdia amantent