S P A R A F U C I L E ( X )

S P A R A F U C I L E ( X )


Var se en tornar de Cotlliure quan el parèntesi es trencà. N´hi va haver prou amb ensopegar un taxista xerraire. Era de Badajoz, havia crescut a Girona, i ara feia el taxi a Cervère.

-A on anirem a parar amb tots aquestes atemptats! Està prou clar que, als socialistes, se´ls hi han escapat les “riendas” i, ara, això, no hi ha qui ho pari, Miri, tots aquests que han matat, a mí no m´han caigut mai gaire simpàtics, però, això que un individu es converteixi en jutge i “verdugo” al mateix temps, no pot ser. Perquè, miri. Els de la Eta, segur que no han sigut, que si no, ja ho haurien escampat als quatre vents. No, això és obra d´algun boig que els hi deu voler mal, i, potser, fins i tot, té tota la raó. Potser és un home que s´ha arruïnat per culpa d´ells. Perquè, miri. Tots aquests que han pelat, manejaven una pila de bitllets. Valga´m Déu si en manejaven! Però, de tots “modus”, sigui el que sigui, jo em penso que cap home no té dret de matar a “dingú” Ni els governs! Tots aquests països que encara tenen la pena de mort, com els americans? No home, no! Miri, si hi ha un Déu… només Ell té dret de matar. I ja ho fa, ja. Ara, a aquest li envia un càncer, ara, a l´altre li “estrella” el cotxe contra un arbre, o t´enganxa un sida. Ja és trist si et toca, però, miri: tot ho fa ben repartidet. Rics i pobres, blancs i negres. Ben repartidet perquè “dingú” no es queixi. Ell és l´únic que ho pot fer. Però, els homes…? De cap de les maneres, Per això que, si els arrepleguessin, els hi haurien de tallar el cap.

Una conclusió força original!

Vaig arribar a Portbou molt cansat. Vaig dir-li al cambrer que no aniria a sopar i me´n vaig anar al passeig a contemplar la badia. La tonalitat gris plom dels colors del cel i de l´aigua, i el capvespre, desdibuixaven la ratlla de l´horitzó. Iots de diferents mides es bressolaven imperceptiblement damunt unes ones mig insinuades, Quasi ni un bri d´aire. L´havia realment vist aquella marina que, sempre igual, sempre diferent, tenia davant meu tots els dies, setmanes i mesos? Era una realitat que semblava un quadre…? O era un quadre que semblava real… L´havia somniat aquell fatal encontre al banc de l´estació? Eren reals les notícies del diari i de la televisió? Havia guardat una bossa a la consigna i me n´havia anat a Llançà, de veritat? Havia realment viatjat a Peralada, a Cotlliure, amb un maletí i una cartera carregats de milions? Era real el taxista?

Sí, el parèntesi s´havia trencat, i jo tot just començava a despertar-me.
Després de l´accident de les costes i del primer ensurt, en cap moment no vaig pensar que allò anés de veres. L´atemptat contra el financer em va esverar, però, vaig lluitar massa hores contra mí mateix fins a convèncer-me que tot havia estat una casualitat, una terrible i irrepetible casualitat. Fins que hi va haver la primera trucada.
Un tren carregat de mortaldat havia sortit aquell matí de l´estació de Portbou, i era jo qui l´havia posat en marxa. I el tren va fer una parada, i una altra, i una altra, i una altra… Tot seguit la badia començà a donar voltes i voltes i voltes. Em vaig aferrar al banc per no caure, però, la nòria no s´aturava. Girava, girava, girava, fins que va agafar una velocitat de vertigen… La nòria!… el tren!… Un xiscle!!!

-Atureu la nòria!... Atureu la màquina!...

Estava estirar damunt del banc. Em vaig incorporar. Els vianants em miraven. De seguida els vaig ignorar. El cinquè atemptat!!!... L´havia d´aturar! Com fos. El més aviat possible! S´havia d´aturar aquell tren que jo havia engegat… Però, com? No tenia el telèfon de l´italià… La tarjeta!!! La portava al damunt? Vaig agafar la cartera, la vaig obrir, vaig buscar… Res. Vaig recordar que no me l´havia donada! Només me l´havia ensenyat! Em sentia impotent. Volia aturar aquell tren i no podia. La propera víctima m´esverava. Quan havia pres consciència que jo havia arrencat aquell tren infernal tot decidint totes i cada una de les parades, no havia experimentat cap mena de por. Certament havia adoptat algunes mesures, però, era més aviat per precaució. Sempre que es comet un crim, hi ha un criminal i, sobre tot, hi ha un mòbil. I, a través del mòbil, sovint, s´arriba al criminal. Però… i el meu mòbil? Quin home que es considerés mínimament intel.ligent podria imaginar, al llarg de tota una vida, que pogués existir un mòbil com el meu?
No. No hi havia cap mena de perill. El que jo sentia no era por que em poguessin descobrir, no. El que jo experimentava era un sentiment de terror davant la magnitud del proper desastre. Aquella darrera víctima l´havia escollit amb posterioritat a la confecció de la llista. Formava part d´un joc. Era, només, un repte! De cap de les maneres no li volia cap mena de mal. Certament que era una figura ben plantada, ben vestida, ben calçada, però, no era ni l´únic ésser ben plantat, ni el més ben vestit, ni el més ben calçat. Era, simplement, el més vistós! Aquest sí que sortia a tots els diaris, a tots els setmanaris, a totes les revistes. Fins i tot, quan agafava la cartera o el moneder per a pagar qualsevol cosa… Aquell home, jo no el volia matar. Matar! matar! matar! Quin verb més horrible! Quin fàstic de verb!