Coloraines (Gelosia)

Les dolces paraules que sempre tens per a jo me fan pujar els nivells de sucre en llegir-te, i tenc ganes de dibuixar la teva cara amb plastidecors de mel, per poder així entrar dins tu a través de la seva olor. Sent enveja de les lletres blanques, suposades sobre fons negre, que acaronen les puntes dels teus dits quan m'escrius, i sóc gelós de la calmada mar blava i la seva blanca sabonera quan entren dins el teu cervell, abans de ser enviats a trobar-me per correu extraordinari. Recel de les brúixoles que empres per orientar-te després de llegir-me, car les sostens dins les teves tendres mans, que vull conèixer sobre la meva pell impacient, entre els meus cabells embulladissos. La roca que vaig colpejant amb la meva ploma de pit-roig, trobada al jardí incendiat de flors, no se vol xapar; ella també t'espera, entre les ones del capvespre, ansiosa de rebre l'empremta de la teva petja. Les paraules malsonants són grogues i necessàries, com el Sol, i tot i que poden cremar les hem de menester per viure. I jo no puc evitar el teu nom, entre copes desmuntables i fums engolits amb salsa de farina, quan mir absort les dues llunes que són els teus ulls als cels d'ous estrellats imposats abans de despertar. I la resta del món mos mira, desitjosos de poder fer esclatar caramels de colors dins els tassons i provocar guèisers blancs al nostre voltant, ben bé com si estiguéssim volant entre niguls. I faig voltes per la gelosia, bevent el gelat de te verd que encara no he après a fer, i que, tanmateix, no té tant de bon gust com el teu somriure.