Code Duello -Andrew Jackson-

El cavall, de pelatge negre, tensa els seus fibrosos membres sota la direcció del jockey. Només uns metres resten per arribar a igualar al primer, el favorit, un formidable equí blanc que esbufega sota els cops sense misericòrdia del genet. Després de l'últim revolt, i sota un núvol de pols, els colls dels espectadors es tensen, els ulls no parpellegen, l'alè s'atura, els cigars resten quiets a les mans. Del pols sorgeix victoriós el cavall negre, seguit per la distancia d'un peu del favorit. A la graderia s'escolten "Ohhh!"'s de sorpresa. Ja queden pocs metres i, per estupefacció de tots, en un últim impuls de vigor, el favorit avança a l'aspirant i creua la línea, victoriós. A les grades hi ha aplaudiments, abraçades, crits, plors dels malaguanyats perjudicats...

Entre la munió d'aristòcrates i burgesos a la sortida de d'hipòdrom dos homes es troben. L'un mira al terra, capcot i moix, l'altre, de rostre altiu, vestit impecablement, amb botes altes i jaqueta militar blava de botons lluents, es mira al perdedor. "Desafortunat dia per al seu poni..." L'altre somriu sarcàsticament "L'hi prego, senyor Jackson, que no caigui en el bíblic pecat de la supèrbia... Tot i que coneixent-lo estic legitimat a afirmar que ja hi és ofegat en ella... " La mirada de l'altiu senyor mostra un raig d'ira "M'insulta? Després d'haver perdut vuit-cents dòlars?" "Senyor Jackson, l'hi prego disculpes, el meu fill Charles Dickinson l'hi pagarà el deute com pertoca, si em disculpa..." L'home marxa encara mirant al terra i l'altre emet una rialla menyspreadora i alça el cap en un gest d'honor ofès.

Després dels anteriors fets, una munió de prohoms es reuneix a una restaurant de Tennesse. Aquets il·lustres individus gaudeixen de la cervesa local entre calades de cigarro i interessants dissertacions nacionals. Veiem entre els rostres, de colors pujats per l'alcohol, a un conegut. No es d'altre que l'altiu militar. Duu un bastó de fusta de caoba ben polit que, entre els entremitjos de les seves efusions retòriques, mou perillosament a banda i banda com si d'un sabre es tractes. Sembla enfadat, la saliva l'hi surt disparada de la boca i un grup de nobles homes se l'escolta. "Aquells maleïts perdedors, hipòcrites, maquiavèl·lics fariseus, difamadors, continuen tensant la corda... L'imperi Britànic es mereix un enfrontament just i jo serè el que els hi doni, apunteu les meves paraules!! Aquesta terra serà la tomba del lleó monàrquic!!" A aquesta patriòtica afirmació l'hi segueixen assentiments de cap de la cort reunida que, exaltada per els efluvis del líquid, fins i tot crida "Avall la corona!". A tot això, i sense notar-ho gaires ulls, un homenet ha entrat al local. Duu un gorro de copa alta i jaqueta negra. Per l'aspecte, un jurista. L'homenet avança entre les taules fins a escoltar la cridòria reunida al voltant del militar. Sense dir ni assa ni bestia s'escolta la diatriba furibunda. A mesura que processa paraules l'hi van pujant els colors de forma alarmant -i sense tastar ni una gota d'alcohol- La conversa deriva en qüestions mes quotidianes i ara el militar ataca a certa "rata de claveguera" que "ha gosat ofendre de paraula l'honor de la meva esposa, i NINGÚ, senyors, pronuncia el seu nom si no és per honorar-lo!" L'homenet acaba traient-se el gorro d'un cop front aquesta afirmació, es desbotona la jaqueta, s'arremanga les mànigues i, aprofitant un silenci crida "Senyor Andrew Jackson!!! No l'hi permeto que ofengui d'aquesta manera a tant respectable membre de la societat benestant com Charles Dickinson!! No en la meva presencia!!" Tots els caps, inclòs l'interpel·lat, es giren com gira-sols en direcció a l'enfurismat homenet, que sembla preparat per brega. Dos prohoms es xiuxiuegen "Crec que es aquell Swann... El gosset faldiller de Dickinson i Erwin... Es coneix que Erwin devia diners a Jackson per una carrera de cavalls i el seu fill, Dickinson, ha difós ofenses i calumnies contra Jackson, sense pagar el deute..." El militar alça el seu bastó amunt, en l'aire, com comandant a tots silenci. Llavors avança cap a l'homenet que es prepara, alçant els punys fins a la barba en actitud de defensa. No obstant, el militar dirigeix un cop imprevist amb el seu bastó just al cap descobert de l'homenet que el deixa estès a terra, trencant-se per desgracia l'objecte. "Llàstima!! Era un bon bastó!!" Rialles etíliques omplen l'ambient i dos homes caritatius dipositen al ferit, o mes correctament llença'n sense miraments, al carrer.

Andrew Jackson reposa la sobretaula a la seva gran casa colonial. Fuma un puro mentre es mira satisfet a la seva dona, que discuteix amb una noble veïna, convidada a participar del menjar, sobre l'últim discurs d'un conegut reverend pastor Presbiterià. Llavors un servent s'apropa discretament i deixa un paper al seu amo. Aquest el llegeix i, de sobte, esclata a riure fins a plorar. Les dues respectables senyores es miren a el cap de la casa amb reprovació als seus ulls. "Estimat? Quina es la causa d'aquest comportament a taula, aquí, davant de la senyora Hominy!" Un cop el marit s'ha recuperat continua llegint el paper, llavors la reacció es oposada, dona diversos cops a la taula, llençant un parell de coberts a terra per horror de l'honorable senyora Hominy, que emet un xisclet. "Fill d'indi! Pagà! Rachel! Rachel! L'infecte llepa tintes em desafia, A MI!! A un duel!! Thomas Swann em desafia a un duel!! Que s'ha cregut? Com vol que jo em rebaixi a disparar-me a un advocat!!" Entenent les raons de l'irritació del seu marit, la pura Rachel acompanyà a la seva amiga a la porta i, en tornar va trobar al seu marit, en ple rampell de fúria, escrivint a un paper la resposta i llegint-la en veu alta "...així, senyoret, si mai vos aconseguiu algun patró que m'iguali en dignitat i bonhomia l'hi asseguro que acceptaré el seu repte. Fins llavors, senyor Thomas Swann, no es digni a dirigir-me la paraula. Hèctor i Aquil·les mai acceptarien enfrontar-se a un camperol.

Cordialment, Coronel Andrew Jackson

Post Scriptum. El meu bastó estava valorat en setanta-cinc dòlars, espero que m'indemnitzi sense dilació. "

Després de la missiva i estant Jackson visitant el seu cavall aràbic Truxton -el mateix que va derrotar a l'aspirant al començar aquest relat- als seus estables, dos homes, un d'ells mosso de quadres, s'aproparen a aquell. El coronel netejava amb un raspall el llustrós cabell de l'animal que esbufegava de plaer, els dos homes esperaven a que aquest els reconeixes i el mosso va tossir per fer-se notar. Jackson va alçar la vista als dos visitants i, després de reconèixer al mosso va mirar-se a l'altre home. Era un elegant senyor vestit amb pulcritud que mostrava dues impressionants patilles rosades. Aquest va atansar-li la mà tot dient "Senyor Jackson... La raó de la meva visita es mostrar-li aquesta article de diari..." Jackson va frunzir el front i va agafar la peça de paper. Encara tenia a la mà el raspall i, a mesura que llegia els nusos dels dits van posar-se blancs per la pressió exercida en l'objecte. Finalment, d'un ràpid moviment va llençar el raspall al terra i va trencar el paper en mil bocins. "Maleït!! Insultar-me públicament a un diari respectable... diu la hiena: ‘declaro que Andrew Jackson es un covard que es va negar a donar satisfacció a un senyor al que havia ofès, l'honorable jurista Thomas Swann'" El coronel va caure de genolls i va començar a donar cops al terra per a consternació dels dos visitants. Finalment, mes calmat, es va aixecar i va donar la mà al confident. "Gracies. Era necessari que sabés això... I ara, si com m'imagino és un bon americà, es dirigirà a casa del Major John Overton, amic íntim, i l'hi comunicarà que sense cap dilació es dirigeixi a presentar-li el meu desafiament al senyor Charles Dickinson en qualitat de testimoni" El jove de les patilles, admirador de Jackson, va córrer fugaç a casa d'aquell meritori militar que actuaria com a testimoni per part de Jackson en el duel, segons prescriu la Llei del duel. Overton va ser rebut a la llar de Charles Dickinson que, presidint les seves terres al porxo de la seva immensa casa i després d'escopir tabac en diverses ocasions va acceptar el desafiament, designant al seu testimoni, i convidant al Major a l'interior del seu petit palau, va apuntar amb el dit de la mà esquerra a dues polides pistoles de pedrenyera situades a la part superior de la seva xemeneia, amb les que havia matat a diversos homes.

El matí del 30 de Maig de 1806, a un parador natural de Kentucky rodejat d'immensos avets americans, quatre homes es reunien en tensa espera. Dos d'ells van desfer-se de les seves cares jaquetes, Andrew Jackson, coronel de la milícia de Tennesse, era un d'ells. L'altre era Charles Dickinson, propietari d'extenses plantacions a Maryland, duelista de reconeguda competència -com demostrava el fet que continués viu després de vint-i-sis duels- Un suau vent feia moure's pausadament les branques dels arbres, que semblaven participar de la tensió dels duelistes. Dickinson era conegut com la millor pistola de Tennesse i les probabilitats de sobreviure per Andrew Jackson eren minses. La setmana prèvia al duel Dickinson es va entrenar entre col·legues i va demostrar la seva perícia tallant la corda que sostenia una poma d'un tret. Els dos homes, l'un amb rostre seriós, l'altre amb un mig somriure fruit de la confiança, es van situar a vuit passes l'un de l'altre. El testimoni de Jackson va procedir d'aquesta forma "Senyors, segons estipulen les normes del duel es situaran a vuit passes l'un de l'altre, encarats, i rebuda l'ordre dispararan. Es fa saber que qualsevol dels dos disposa del dret de cedir el tir al seu adversari i no realitzar-los simultàniament. Qualsevol dels dos que infringeixi una norma serà disparat a l'acte per el testimoni de la part contraria. Com a conflicte entre homes d'honor això serà innecessari... -els dos homes ja eren a les marques, amb les pistoles a la mà, i es miraven als ulls entre gotes de suor fred
- Senyors, disposats?.... De sobte Jackson va alçar el braç i va dir "Cedeixo el tret al senyor Dickinson" Front aquesta afirmació, Overton va frunzir el front sabent l'estupidesa de la decisió del seu protegit. No obstant, ja tot era sentenciat "FOC!" Dickinson va alçar el braç amb lenta precisió, va apuntar al pit del contrari, va carregar i va prémer el gatell. El tret va deixar una fumera i Jackson va retrocedir dues passes, tornant a la seva posició original aparentment sense cap ferida. Dickinson va cridar exasperat "He fallat?!! He fallat!!! Oh, Déu meu..." Jackson va somriure. Dickinson va començar a tremolar com una fulla en hivern i va esperar el tret del contrincant. El coronel va alçar el braç amb l'arma fredament, va apuntar al cap del terratinent i va fer foc. Es va escoltar un "Cleck!" seguit per cap explosió. Jackson es va mirar l'arma contrariat i dirigir els ulls a Overton "Senyors, coneixeu les normes: si l'arma falla es considera tret nul i el duelista pot decidir tornar a provar el tret o permetre que el contrari dispari... Que decideix coronel?" Jackson, sense respondre, va tornar a carregar l'arma com a tota resposta. Dickinson, astorat i mut de terror, va semblar voler fugir però a l'instant Overton va alçar el seu rifle "Senyor Dickinson, torni a la seva posició" "Però, això... no és possible!!" Suant profusament va tornar a situar-se a vuit passes. Jackson va alçar la pistola i va fer foc. El tret va impactar en una arteria de Dickinson cosa que va provocar que el coll d'aquest ejacules un raig de sang negra. Es va tapar la ferida i el seu testimoni va dirigir-se corre'ns a ell "L'assumpte queda enllestit senyors" va sentenciar Overton, i va marxar amb el seu amic i protégé. Dickinson va morir hores després. El tret d'aquest va encertar, i la bala va quedar allotjada al pit d' Andrew Jackson, sense mes complicacions. Anys després, el 1829 Andrew Jackson esdevindria president dels Estats Units d'Amèrica, precedit d'una fulgurant carrera militar contra els britànics i els indis. El símbol de l'ase que representa als demòcrates prové del mot que els seus opositors van posar a Jackson, "l'ase", també se'l coneixia com Old Hickory, o Nou Dura.