Click!

La sessió estava a punt de començar. Ella ja havia arribat i jo sols havia d'agafar la càmara, enfocar-la i començar a disparar: click, click, click...i ella coquetejar amb la càmara. Però no fóu tan fàcil. Quan la vaig veure allà, amb una fina camisola de seda blanca, enlluernada per uns quants focus, la seva ombra reflectida en el fons blanc semblant una estàtua en homenatge a la més bella de les dones i la seva infinita cabellera castanya, vaig notar com alguna cosa fallava. I no era ella. Ella estava radiant, serena, preparada per enamorar al meu objectiu; però jo estava confús: rígid, tens, espantat. El cor se'm va disparar de sobte. Vaig mirar de reüll al meu voltant per si algú em mirava, perquè si algú ho feia notaria el meu estat de desconcert. I efectivament, quan la meva mirada va pegar una ullada a la part del make-up, vaig veure com el Dylan, el perruquer, em mirava amb una cella alçada com pensant: "S'ha posat així per haver vist la nena aquella? Bah, no n'hi ha per tant." I tenia raó, no n'hi havia per tant. La Cèlia era guapa i tenia bon cos, unes curves fines i la pell més aviat blanca. I a més, era una persona agradable. Però això a mi m'era igual. Podia haver tengut els ulls blaus, unes cames gruixudes, els cabells curts o un pircing a la cella, que seguiria sent ella: la Cèlia. I això era el més important. Que era ella. Ella.

-Un moment -vaig demanar a l'equip, i vaig girar cua cap al bany.

Finalment vaig sortir, ja més tranquil. Vaig posar-me davant ella, la vaig saludar intentant dissimular el millor possible els meus nirvis. Però ella ho sabia, que jo estava nerviós, i jo sabia cert que ella, deixant de banda el posat serè que feia, també ho estava, de nerviosa.

Vaig agafar la càmara. Ella sabia molt bé el que havia de fer: mirar l'objectiu, seduir, enamorar. Sensualitat, complicitat. Vaig moure l'objectiu amb dificultat per agafar-li la cara. Hi veia borrós. No podia enfocar, el dit frissava, jo frissava, tremolava, ella mirava a la càmara, seduïa, es movia. Jo, intentant pitjar al botó i enfocar, però no hi havia manera. Suava. L'objectiu estava netíssim, però jo hi veia borrós. Vaig apartar la càmara de la meva cara, covard. Em va mirar preocupada, però quan la meva mirada es va trobar amb la seva ho vaig veure tot clar. Més clar que mai. Tots els dubtes i les pors es van esfumar de sobte. Vaig acotar el cap, avergonyit, però rient, mossegant-me el llavi inferior. Ella, desconcertada, seguia mirant-me i els ulls es van trobar un altre cop. Vaig agafar la càmara, decidit, valent. Vaig enfocar-la i, per fi, vaig clicar.

-Què passa?

-Veus això? vaig preguntar-li assenyalant l'objectiu- Doncs l'has enamorat i s'ha posat nerviós, pobre.

Li vaig aclucar l'ull i em va riure. Ens vam mirar, sense l'objectiu entre nosaltres, i ens ho vam dir tot.