"Ara ve Nadal...

...menjarem torró…” cantàvem tots junts. I réiem plegats, perquè era Nadal, els Reis d’Orient ens durien regals i féiem molta bonda per no rebre carbó. Quin disgust, que ens regalàssin carbó. Què divertit poder destapar molts regals, voler rompre el paper i no poder a causa dels nirvis. Què trist veure que no era el que havíem demanat: aquella cosa amb la qual podies fer gelats. Però no enteníem que era massa car o que a casa preferien comprar-nos un llibre, una bicicleta o un rellotge. Però així i tot, no deixava de ser tot genial. Hi havia llumets per tot i ens agradava passejar pel poble, veure l’enorme arbre de la plaça major que mai podríem posar a casa perquè era grandiós, escriure la carta als Reis, demanar als amics que demanarien i després que els havien duit... I què bonic. Aquella espurna als nostres ulls brillava amb màgia i una rialla innocent feia feliços als nostres pares, padrins, familiars. A tot el món. Trobar la xocolata, el dia 24 de desembre, era la millor part del dia. Un bon plat a taula i tots els teus cosins a casa el dia de Nadal era una festa. Obrir el cotilló abans de les campanades la nit de cap d’any era inevitable. No poder dormir dia 5 de gener era un fet normal.


Ara, que ja sabem que no existeixen els Reis d’Orient i que les galletes que deixàvem sota l’arbre se les menjaven els pares, dormim tranquil.lament dia 5 de gener. Ja sigui perquè sabem que no trobarem res sota l’arbre (si és que hem fet arbre) o perquè ja hem rebut els diners que havíem pactat que ens donarien els pares. No agafem el cotxe histèrics per anar a ca tots els familiars a cercar els regals. Ni tan sols, a vegades, pensem que algú té un regal per nosaltres. Sembla que la màgia del Nadal ha desaparegut.


Però sabeu què crec? Que sempre que hi hagi un nen esperant un regal i li sigui impossible dormir el dia 5 de gener, hi haurà Nadal. Que malgrat no creiem en el cristianisme però ens agradi estar amb la família i fer-nos costat durant els moments més durs, hi haurà Nadal. Que sempre que hi hagi alguna cosa per donar a qui no té res, hi haurà Nadal. Que sempre que hi hagi cors solidaris intentant canviar el món i persones que aprenguin a canviar un vestit nou per una abraçada, hi haurà Nadal.


Però malgrat hi hagi Nadal, no oblidem que hi ha fam, guerres, morts i malalties que fan d’aquestes dates unes dates amb un regust estrany, de culpa, d’impotència i de tristor. Almenys, per aquells que són, encara, una mica humans.