El carrer dels molinets de vent

Era un d’aquells carrers de ciutat enorme dels que ningú en sap res. D’aquells carrers on només s’hi acosta algú de tant en tant, algú curiós amb ganes de trobar el que ningú cerca. Un carrer trepitjat solament pels habitants dels seus edificis, cotxes d’algú sense orientació. Un carrer testimoni de poques abraçades, de pocs comiats, poques sorpreses i no gaires petons. Sòl d’ambulants solitaris, individus perduts, peus descalços. Sí, d’aquells carrers on ningú giraria. Però ella va girar.

Na Cèlia va girar, no pas perquè va voler, sinó perquè al bar de la pròxima cantonada hi havia gent que no volia saludar. Se’n va fer creus, mira que en una ciutat tant gran ja són coincidències. Tot i que era primavera hi havia pocs balcons amb flors radiants i de colors; quasi tots estaven descuidats. Ella, però, no sabia quins la fascinaven més. Indecisa com cap altra. Un dels balcons va fer que s’aturàs de caminar: hi havia un molinet de vent que, segurament, era de colors, però ara es veia vell i brut, a un pèl de caure sobre l’asfalt. El mirava indiscreta, ho havia vist abans. Va recordar una fira del seu poble on una dona major amb una veu molt fina i tremolosa -quan era petita na Cèlia pensava que sempre tenia fred, aquella dona- en venia. I n’hi va comprar un i el va tenir molt temps al terrat de casa seva. Però, com tot a la vida, amb el temps va fer-se malbé i la seva mare el va tirar. No li va importar, a na Cèlia, amb catorze anys no li feien gràcia aquestes coses. Ara, en canvi, sí.

Després d’estar uns minuts vacil.lant amb aquell molinet va deixar-ho estar. No li venia res al cap tot i la sensació que tenia d’haver-lo vist abans. I fóu just quan girava el cap, alçant lleugerament la vista, que ho va veure. I, amb un somriure malenconiós, ho va recordar tot.

Era novembre, feia fred i era tard, però encara faltaven unes hores per dir bon dia. Els carrerons per on la va portar en Joel tenien poca llum. Ell sempre deia que per on hi havia massa gent no li agradava caminar, que s’estimava més fer voltera si això suposava poder gaudir més del passeig. “Si vas pels carrers on hi ha molta gent se’t contagia el seu estrés” deia. I al cap d’un temps na Cèlia va estar-hi d’acord. Com que era de poble, no sabia com admirar l’encant d’una ciutat. I si ara ho sap, i si ara camina pels carrerons on no va ningú i s’estima més fer voltera que no anar per carrers transitats de gent treient fum per les sabates, és gràcies a ell.

Les copes de més aquella nit es notaven. Ella es pensava que ell la portaria al cotxe i després al seu pis a fer l’última copa que sempre és la penúltima si no hi ha sexe. Però per la seva sorpresa no fou així. Van estar passejant molta estona i Woody Allen i Béquer semblava que fossin allà. Na Cèlia va encendre’s una cigarreta mentre caminaven i quan va expirar el fum va adonar-se de que en Joel estava aturat, mirant amunt i rient. Va assenyalar un vell edifici blanc amb una façana que recordava al modernisme. Però tenia alguna cosa especial. I ell insistia: “fixa’t bé”. Tots els balcons estaven plens de flors de colors i cada un tenia un molinet de vent. Era preciós. I mentres na Cèlia mirava l’edifici seduïda per aquelles flors i aquells colors que es veien amb una llum tènue i tímida, com una cançó de piano que sona fluixet, fluixet, la va besar.

Ella, molts cops, havia pensat que hagués estat millor no tornar-lo a veure i quedar-se amb aquell màgic record. Però les coses van anar d’una altra manera.

-Perdoni, que sap on és la Plaça de la Font de Clícia?

Na Cèlia va donar dues indicacions a aquella dona d’accent francès i va decidir tornar cap a casa. Feia molt de temps que no veia en Joel, però si el tornava a veure seria allà. Ho sabia. Va alçar les celles i va fer que no amb el cap. Aquell carrer era meravellós. I quina sort que no era transitat, perdria tota bellesa.

Tot tornant cap a casa, no podia treure’s del cap el que li digué ell aquella nit, quan estaven asseguts enmig del carrer observant aquells balcons, mig abraçats.

-M’agradaria viure en un d’aquests pisos- va dir na Cèlia, rompent el silenci.
-Jo no sé si m’estimaria més viure-hi o viure a l’edifici de davant, per poder delectar-me cada dia amb aquests balcons.
Ella no va dir res i va admirar la seva visió, li va semblar ben acertada, la millor opció. I ell, finalment, va dir: “tranquil.la, si no aconseguim ni una cosa ni l’altre faré que totes les cases del nostre carrer posin molinets de vent de colors al balcó”.

Na Cèlia va esperar molt de temps aquell carrer. I durant aquest temps va aprendre que cap cosa és casualitat o coincidència, i avui, tretze d’abril, ho havia confirmat. Si aquella gent no hagués estat en el bar d’aquella cantonada, ella no hagués girat. I si no hagués girat, no hagués passat per aquell carrer ni hauria recordat tot el que va passar. I tampoc hauria tret forces d’on fos per fer la trucada que estava a punt de fer.