Carta I

Un relat de: diaclau
Estimat germà,

vas fugir massa aviat. Encara no me'n faig la idea de que la teva cadira de la taula de la cuina mai més serà ocupada per tu. Avui he tingut la necessitat d'escriure aquesta carta, i saps què faré? Faré com quan era petita i encara creia en els Reis d'Orient: escrivia la carta i la tirava pel balcó. Ara, que ja he cobrat seny, no ho faria. Però no hi ha bústia que porti les cartes al cel, així que, segurament, la tiri pel balcó. O potser al mar; o la cremaré. Sí, la cremaré, amb una petita espelma amb un aroma dolç, i que t'arribi la olor de les paraules amb el vent.

Encara no t'havia escrit cap cop. No vull que pensis que no he pensat amb tu, que t'he oblidat, que, ja que has fuit, ja no formes part de la meva vida. No, res de tot això: te tenc més present que mai, sé que ets prop de mi en cada segon de la meva vida. Però, fins ara no trobava el moment, no sabia què dir-te, com dir-t'ho...de fet, no tenc res a dir-te. Bé, realment podria dir-te moltíssimes coses: que m'entra una pena immensa quan veig la porta de la teva habitació tancada, que dia 16 de cada mes està ennuvolat a casa nostra, que no m'he acostumat a posar només 4 tassons a taula; que veig els teus amics al futbol i no puc evitar arrepentir-me de no haver vengut a veure't més, que no sé com no vaig donar-te més abraçades. La padrina sempre parla de tu: i quina pena, Déu meu, i com estàs? em demana. I jo li dic que bé. I la mare? Com sempre, té dies, com tots. I sempre demana, i a jo no m'agrada. No m'agrada parlar-ne, perquè si he de parlar amb algú de tu no és per plorar-te, sinó per recordar el meravellós somriure que tenies i la força que feies arribar a tots.

No saps les vegades que t'he confós amb altres nens...no saps quantes vegades el meu cor ha estat a punt de sortir-me del pit per això. Veure un nen d'un metre i quasi i mig, amb els cabells per davant la cara, morè...penso amb tu. Tinc ganes de dir el teu nom i que venguis, i renyar-te, i que em demanis dobers i no donar-te'n i fer-te enfadar i que em facis enfadar...

Mai hagués pensat que enyoraria enfadar-me. Però ja saps el que diu tothom...no te n'adones del que tens fins que ho perds. I saps què? Tinc la sensació què, si haguessis viscut 5 o 10 anys més...hauria perdut molt, molt més. Però ja em basta, ja no vull perdre res més. Sé que físicament és impossible tornar-te a veure, però el meu cor conserva la teva ànima sencera, viva, impecable, imparable. Tot el que faci serà per tu.

La mare ho passa malament, et demano que l'ajudis, que li donis una mica de la teva energia, i que li tornin a brillar els ulls; el pare sembla que se'n desfà, però fés acte de presència i que no s'oblidi de tu, que ja sé jo que no ho farà, però, que si ho necessita, vomiti tot el dolor... En Jordi. En Jordi em preocupa, s'està fent gran, em fa por. Em fa por que no se'n surti, que no spaiga triar el camí correcte: et demano que hi siguis per guiar-lo, que sigui la seva llum, el seu àngel de la guarda. I jo, jo sóc aquí, tirant, seguint el dia a dia, pensant amb tu, demanant-me per què, maleint el destí, odiant la vida. Però al mateix temps, intentant omplir-la de color, robant del teu ésser una mica de vida, que en tenies molta.

Crec que no tenc res més a dir-te...estic contenta d'haver fet aquest pas, és un pas important. No estic d'acord amb la teva fugida, però no hi puc fer res. Necessito mirar envant i que m'ajudis, que ens ajudis a tots.

Moltes gràcies per tot el temps que vas estar amb nosaltres, vam ser feliços.

A la terra et trobam a faltar, dóna records a la teva mare del cel, que de ben segur que li deus fer fer molta feina!
Sense tu, tot es fa més dur.

T'estim, t'enyor...i ho faré sempre.

La teva germana gran,

Clàudia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer