Claustre

En etern compàs d'espera, vivint fora de mi, aliena al brugit mundanal d'aquest entorn, cada vegada més hostil, que m'encomana la negror trepanadora de la insubtancialitat, busco pedres adients: dures, fortes, valentes, per a començar a construir els carreus que han de ser la base sòlida del meu claustre atemporal.
El Claustre, peça vital, vertebradora de la vida monacal i corrent vibrant de l'espiritualitat de tots els monestirs; espai sagrat, anyorat, que guardaven com a valuosa relíquia els nostres companys de viatge de temps remots, i que, ara, necessito alçar , urgentment, per intentar guarir les nafres, que com dagues afilades em plouen, rabiosament, a la pell de la psique i es filtren cap al soma. Nafres, que fan de terra fèrtil a tota mena de pors esperpèntiques, que s'arrelen amb força a la meva ment i es fan vigoroses, alimentant-se de la meva fecunda covardia. Nafres que prenen formes horribles d'espectres putrefactes,castradors, que dansen, opacs, entre el vel que em cubreix la visió de la lucidesa.
Cerco pedres adients per la meva urgent tasca,entre tots els còdols dels arenys del vast riu de la desesperació i entre els fragments lapidis dels vells records aniquilats per Cronos, l' infatigable, i entre les runes esmicolades de tot allò bo que sobre mi vaig aprendre. Miro si reverbera un col·luvió entre la brossa de la meva ombra, aquest altre jo camuflat en els actes de la vida diària, que em traeix en els moments i lapsus més inesperats- Realitzo viatges dantescos al món oníric, on els detritus del conscient representen un sinestèsic baudeville, amb actors deformes i caricaturescos, cada nit, sota el criptogràfic regnat d'Hypnos; amb l'esperança que algun d'ells em pugui servir per l'edificació. Examino els fonaments dels castells de l'aire, que un dia van derruir-se, talment com una futil torre de naips naïfs, esperant trobar els congolomerats adients, i encara, el meu jo, egòlatra reverent tan sols a la seva causa, es pregunta, ressentit, per què van fallir en l'últim instant.
Lentament, mentre el temps del món batega frenèticament,
aconsegueixo reunir l'exigu material petri, que diposito en el gairebé invisible cistell del coratge.
La labor de la construcció del meu claustre serà àrdua,
semieterna...però de la meva ànima i del meu ànimus, germina un petit bri d'esperança, de color alb,que em dóna alè per no extenuar-me, perquè serà en aquest recinte espiritual, d'olor mística d'eucaliptus, farigola, boixerola, candelera, fonoll... totes custodiades per l'aroma sagrat del xiprer, on m'haig de retrobar a mi mateixa per reconstruir-me de les cendres mortes i estèrils de tantes i tantes batalles perdudes.