Clar de Lluna

Sóc Clar de Lluna, de Beethoven, sonata per a piano en tres moviments: Adagio Sostenuto, Allegretto i Presto Agitato. Cada idea, cada nota, compàs i frase d'aquesta peça em pertany. Sóc de tonalitat menor, amb grans dosis de malenconia, però alhora amb força i rotunditat. Sóc canviant, bàsicament en les tres fases lunars o en els tres moviments. Sóc clara i contundent en expressar pensaments, idees i sentiments. Sóc lluna plena en el rostre, blanc però no pàl·lid, i expressiu en cada ocasió. Sóc clara de pell i per cabells tinc cordes de violí.
El primer temps, l'Adagio Sostenuto, em mostra dolça, calmada. M'acompanya la constància i la precisió. Una melodia simple, per dir les coses clares, però tímidament, sempre en un mezzo piano. De tant en tant vull fer-me sentir, a través d'un crescendo, però amb molta discreció, i de seguida torno al piano. És en aquest crescendo quan el coloret rosat de les meves galtes s'estén per tot el rostre, i quan el cor arrenca a córrer i intenta obrir-se pas per escapar-se del meu pit.
L'Allegretto em deixa ser una nena simpàtica i una mica burleta. Els ulls marrons configuren una mirada trapella. No em costa somriure i mostrar els dos petits clotets que emmarquen els meus llavis, rosats i gruixuts.
El tercer temps és l'esclat de temperament, ràbia i energia que reservo pels moments decisius, culminants. Un Presto Agitato m'ofereix la possibilitat de mostrar-me dura. Els nervis i la tensió, habitants del meu món interior, aprofiten per caure al buit a cada acord fortíssim. Tot el cos en guàrdia, pendent de cada moviment, de cada idea i de cada nota que sona. El geni s'exterioritza, i les celles, definides i no molt poblades, s'arquegen formant un jeroglífic al front. Les mans de pianista saben on dirigir-se a cada instant. Els dits, rodonets, criculen automàticament per les peces clarobscures del piano. Sé que les cames i els peus, tot i els moviments ritmats i inconscients que tenen tendència a protagontizar en estat de nervis, gaudeixen del suficient domini i d'una bona coordinació per posar els pedals als punts necessaris. No hi ha temps per pensar, reaccions ràpides, i tirar endavant a pesar dels entrebancs.
Tot aquest esclat d'energia arriba a la fi quan dos compassos d'arpegis ascendents i in crescendo em porten a l'acord final de do menor, tan esperat, que anuncia el final de la peça. Un moviment ràpid i precís permet que els dits componguin l'escena i facin sonar el "do-mi bemol-sol-do", fent-me sentir el descans d'haver-ho exterioritzat tot. Les mans s'enlairen, després de pàgines i pàgines de tensió. Llavors, uns segons de silenci (un dels meus millors amics) i un esclat d'aplaudiments entre la foscor de l'auditori.