CAVERNÍCOLES

Sense pressa, amb pas pausat, anava resseguint amb curiositat cadascun dels racons d’aquell poblat, sense deixar-me’n cap per observar. Fotografiava tot allò que per a mi tenia un cert interès i llegia encuriosit tots els panells informatius que explicaven les dades històriques del lloc, els aspectes arquitectònics i l’ús d’aquelles construccions, així com les formes de vida de la població que temps enrere hi havia habitat. Es tracta del jaciment arqueològic de Trepucó, un dels poblats més grans de l’època talaiòtica a l’illa de Menorca.

Davant de cada resta arqueològica d’aquest conjunt, m’imaginava, amb una vividesa extraordinària, els fets que s’hi haurien esdevingut en aquell entorn concret en èpoques prehistòriques. M’hi sentia transportat i, fins i tot, tenia la percepció de visualitzar els seus costums domèstics i les seves cerimònies rituals. El sol ja iniciava el seu ocàs i el capvespre prenia el relleu temporal abans de donar pas a la nit, quan vaig donar per acabada la visita. De camí cap a l’hotel, encara tenia ben presents les emocions i les sensacions que m’havien colpit.

Pensava que és una llàstima mantenir tots aquests jaciments prehistòrics en runes, totalment desaprofitats. I em pregunto... Si havia estat la llar d’uns éssers poc evolucionats... No podria tornar a ser-ho d’aquells contemporanis nostres que no han evolucionat? Perquè, malgrat les aparences, avui en dia en queden molts que encara no han traspassat el llindar de la irracionalitat i tampoc no han fet ús de la seva potencial intel•ligència, cosa que els diferenciaria de la resta d’espècies animals. No han evolucionat gens en aquest sentit. Son aquells que segueixen sent culturalment primitius i de comportament visceral, que tot ho volen resoldre usant la força i la violència en totes les seves formes i manifestacions. No hi ha lloc, en la seva ment, per a l’exercici intel•lectual i el raciocini.

Si aquests individus s’apleguessin en aquests poblats, tots hi sortiríem guanyant. Ells, perquè així podrien resoldre, a la seva manera, les disputes i enfrontaments, donant via lliure als seus instints per tal que venci, segons la seva llei, el més fort i més hàbil. I nosaltres, perquè així podríem resoldre les nostres diferències i els nostres conflictes d’una manera més civilitzada, com pertoca a una societat evolucionada, sense interferències irracionals. I, a més, aquests espais deixarien de ser uns lloc desaprofitats i erms i tindrien alguna utilitat social. És una utopia, ja ho sé... Però que seria de l’ésser humà sense utopies?