Catalunya no ha estat mai Aragó

Un relat de: Mossens

Molts catalans s'han preguntat sempre, per què se'n diu Aragó del que fora i és sols Catalunya i, fins i tot, del conjunt de regnes federats, dintre dels tinguts, per segles, com a països catalans.

Amb aquest treball intentaré explicar, a grans trets, aquest "perquè". Són molts els historiadors catalans que han defensat el nom de Catalunya, de Països catalans, o senzillament l'apel·latiu de català. Encara ara els mèdia castellans es mengen sempre que poden el nom de català. Així, a les darreres Olimpíades, de les catorze medalles més altres distincions, assolides per catalans; únicament una vegada van dir que l'atleta era català, i, altrament, dels quatre que eren castellans en van dir la comunitat i el poble, repetides vegades.

Anem a pams: Tots sabem que Aragó, segons les capitulacions que s'atorgaren mútuament Ramir el monjo i Ramon Berenguer IV, esdevingué un regne més, introduït dins de la confederació catalana i, així, s'atorgà el títol de reis d'Aragó als seus descendents; fet molt repetit en aquella època

Com en qualsevol atorgament d'aquesta mena, aragonesos i catalans, amb quatre mesos de negociacions prèvies, havien elaborat un text, acceptat per ambdues parts. Tan sols llegint aquest text, n'hi hauria prou per provar la iniquitat i mala fe del nom d'Aragó, imposat als catalans per historiadors castellans i aragonesos. Únicament se'ls ho podria perdonar per l'afany de remeiar, aleshores, la seva esquifidesa i l'escassesa de glòries en llur història.
Què en dirien els aragonesos si l'afer hagués estat al inrevés?

Punt clau de les capitulacions Ego Ramirus, Dei gracie Rex aragonensis, dono tibi Raymunde Barchinonensis comes et marchio, filiam meam in uxorem cum totius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius rex, vel fratres mei Petrus et Idefonsus melius habuerunt vel tenuerunt.

Cal remarcar la traducció de: Dono a tu... segons el meu pare Sanncius Rei o els meus germans Petrus i Ildefonsus millor tingueren o posseïren. Què hi pinta aquest millor aquí?

Esbrinem també el lèxic TOTIUS. Tot en llatí és tradueix per OMNES, però quan s'empra TOTUS o en genitiu TOTIUS, és el TOT ABSOLUT. Així a l'ofertori de la missa es resa: ...ad utilitatem quoque nostrae totiusque Eclesiae... = ...per a utilitat de l'Església nostra i absolutament de tots.

Més clar l'aigua. Doncs bé, els historiadors, abans esmentats, ho han entès sempre a l'inrevés. Val a dir, que segons ells, qui va regalar tots els seus dominis fou el Comte català al rei Ramir. Així, Caius Parellada, historiador i jurista, en el seu llibre Corona d'Aragó. Denominació impròpia de l'Estat català (pàgina 56) ens deixà escrit:


"En el cas de la unió catalana aragonesa, observarem que hi ha una total i clara donació del regne d'Aragó i de la seva sobirania al comte català. I encara que els tractadistes aragonesos per deseixir-se'n facin filigranes amb els conceptes de terra, honor, senyoria i d'altres, el Comte de Barcelona fou l'adquirent d'Aragó, el qual, per tant, va restar sotaposat al regisme d'aquell i incorporat a l'Estat català confederat, ço és al Comtat de Barcelona".

Caius Parellada, essent qui va estudiar, més a fons, aquesta falsedat de Batejar-nos amb el nom d'Aragó, i així, fins d'aragonesos, el citaré altres vegades.

Curiosament, els catalans amb les Capitulacions de Cervera dels Reis catòlics, no hi ha cap donació de Catalunya a Castella, no es pacta ni existeix nació única, i, fins i tot, aquestes se signen en terres catalanes i es redacten en català. Doncs, això malgrat, nosaltres, pel poder de l'Església, vàrem ser sotaposats, de fet, a Castella i cap historiador castellà en fa escarafalls.

A mena de raonament, cal dir que Aragó, després de la mort d'Alfons el bataller, va patir una decadència a causa de les lluites internes i externes per assolir el poder. Les ordres militars, especialment els Templers n'eren uns dels més interessats. I, curiosament, aquesta ordre, havent esbrinat amb cura totes les opcions, són els qui proposen la unió a Ramon Berenguer. (es cita així en diverses actes del parlament)

Tan sols amb el que hem dit fins ara, qualsevol pot veure, clar. que Barcelona no necessitava Aragó i, altrament, sí, Aragó a Barcelona i amb urgència. El fet de casar una nena de quatre anys, amb un comte català, trenta anys més vell que ella, ja n'evidencia el perquè de tanta pressa. En aquell temps Aragó era tan sols Osca i, altrament, les naus catalanes, aleshores, ja dominaven el Mediterrani, i llur costa arribava fins la Ligúria al llindar de Gènova. Perquè doncs, aquest saberuts no escriuen que abans que aragonesos som provençals, car Ramon Berenguer III va fer, poc temps enrera, el mateix amb Dolça, reina de Provença, llavors, sense possible comparació amb Aragó.

Els aragonesos encimbellen el seu títol de rei com a quelcom baixat del cel, però si esbrinem els orígens de les monarquies, arribem a un punt, on treu el nas un Curro Jimenez o un personatge mític, del qui els historiadors en diuen totes les gràcies. Els primers comtes catalans, de la mateixa manera, podien haver estat nomenats reis, com va succeir, llavors, a molts indrets. En molts documents, i de diferents nacions veïnes, als comtes de Barcelona se'ls anomena com a emperadors.

Cal saber que els reis d'Osca (Aragó vell), eren de la Corona navarresa i, poc temps enrere, foren també un comtat amb Aznar Galindo. Doncs bé, si apliquem la mateixa lògica, no hauria de ser Corona d'Aragó, sinó Corona de Navarra i fins i tot Comtat de Navarra.

Els nobles aragonesos van ser sempre enemics dels catalans, a qui es van enfrontar a Épila, on van ser esmicolats.

Els reis, en general, comencen dels Gots ençà i han estat sempre una peça clau per a la manipulació de l'Església. Cal recordar que les conversions en massa al cristianisme, no s'assoleixen en temps dels romans, sinó, en els dels bàrbars: primer amb la de llur rei i sovint aquest era, abans, convertit per la seva muller. L'església, llavors, afirmava que el Déu cristià, donava la victòria en les batalles a qui el tenia al seu costat.

Abans dels Gots, els únics reis que es coneixien a la península, foren Indivil i Mandoni. La figura del rei, doncs, ens arriba principalment dels bàrbars. De don Pelayo, a Astúries, se'n diu, divagant, que era descendent d'un noble got. Aleshores, cal suposar que la resta dels reis de la península, amb molta sort, tingueren orígens semblants.

Gran part dels documents que hi ha en els arxius catalans i d'altres coneguts a França, Itàlia, Alemanya, Romania, Tunísia, Grècia, i per descomptat a Nàpols, Sicília, Còrsega, Sardenya, i Castella, estan redactats pels reis catalans i en català, malgrat que en aquells temps fos corrent escriure'ls en llatí. Totes les ordinacions reals, fins i tot les del Rei catòlic, foren escrites en català i, així mateix, els llibres, com El Consolat del Mar

Segons la majoria d'historiadors, tots els reis se sentien catalans, parlaven català i lloaven sovint la gran nació catalana. Al cap i a la fi, habitaven a Catalunya, i els direm als saberuts aragonesos que recordin, si més no, que la mare de Peronella, Anna de Poitiers, era occitana. També els direm que Osca estava habitada per Ilergetes (lleida) i que ja hi existien prou lligams familiars anteriors catalans.

¿Per quins set sous, els grans havien de perdre la seva natura nacional pel sol fet de governar, al mateix temps que llur propi Estat, un altre de minúscul?

Segons Caius Parellada, a algunes edicions dels Fueros de Aragón, tenen la santa barra de posar llur escut al centre de la portada i la resta dels escuts catalans al voltant del seu, com si en fossin els propietaris, ells, de tot l'imperi català.

També Caius Parellada ens deixà dit: en el capítol: El nom de Catalunya i els catalans "Es donen un enfilall d'exemples d'historiadors francesos, italians i alemanys que consideren una realitat indiscutible la catalanitat dels reis d'aquella confederació".

Altra afirmació de Caius Parellada és: "La transposició maliciosa d'un dels títols petit del rei català i el nom d'aquest regne particular al regne general, n'és desraonat i absurd, però és el que ha permès de situar en la història de les censures, el petit regne particular d'Aragó al cim d'aquell gran ens polític, i així, han fet la conversió en "Aragón" de tota una realitat general i superior que no ho ha estat, absolutament, mai"

Són molts els documents, on s'esmenten algunes coronacions de reis castellans Trastàmara que es celebraren a Saragossa i, curiosament, es feren en català, fins i tot, hi ha escrits en català, adreçats als parlaments d'Aragó no catalans.

Jerónimo Zurita, malgrat ser aragonès i tirar més cap a Aragó, en Anales de la Corona de Aragón no en diu mai "Reino de Aragón" i si "Aquella potencia medieval bajo el señorío de Catalunya"

Fou, però, Ferran el catòlic, el nostre gran enemic i de qui és sabut l'odi que ens professava, el que per primera vegada ens esmenta com "Regne d'Aragó". També la santa Seu, llavors, amb els Papes Borja, els altres grans enemics dels catalans; sota el nom d'Aragó, engloben totes les diòcesis de Tarragona. Cal remarcar que aquests Rei i Papa són qui ens varen robar, sorneguerament, Colom i la descoberta.

Els Borja o Bòrgia, bo i figurar com a Valencians, foren originaris d'Aragó. Tanmateix tots els italians els esmenten com a Marrani catalani, val a dir, Jueus catalans conversos.

Victor Balaguer afirma: "La història de Catalunya es certament la d'un sol poble, de tota una nació, de tota una monarquia, tan influent com respectada. Una història que la formen un enfilall de sobirans amb llurs dinasties, ses conquestes, empreniments, els seus tractats de pau, de guerra o aliança, i una sèrie no interrompuda de grans successos, de gran glòries i fetes. La formen un sistema de govern peculiar, una constitució adequada als seus
costums, usatges i indústria, un idioma amb totes les condicions de tal, llavors un dels més parlats, si més no, que el francès o el castellà. A més, sis segles de llibertat constitucional com no en té més la mateixa Anglaterra, tinguda com el temple constitucional d'Europa".

De tot això, els que no poden gaudir de gairebé res, se'n van apropiar amb l'ajut d'altri i de les censures, que sempre varen demostrar menyspreu per la nostra Terra. Si llegim a Pierre Vilar, ens assabentarem que: "Els reis, els nobles i els parlaments catalans formaven una pinya que esdevingué invencible". Tot això es va perdre amb les monarquies castellanes dels Trastàmara, imposades per Benet XIII i Sant Vicens Ferrer a Casp i Alcanyíç.

Signes i banderes. Als saberuts de sempre, els ha calgut, també, apropiar-se dels símbols catalans, car són elements indispensables per a garantir llur malifeta. Aquí ja hi entra el ridícul més flagrant, perquè és de tots conegut que l'escut d'Aragó, abans de la unió, és una creu blanca amb camp blau i mai apareixen en lloc les quatre barres, fins després de les capitulacions.

Zurita, l'historiador tan considerat pels aragonesos, ens ho deixa ben clar en els seus Anales, afirmant que les armes de la nova monarquia, foren i romangueren les dels Comtes de Barcelona, val a dir les catalanes.

Los Almirantes de Aragón. Amb aquest títol i d'altres, alguns historiadors aragonesos fent jocs de paraules s'apropien dels almiralls catalans i de les seves glòries. Doncs bé, no en tenen cap, i podem suposar que tampoc de jerarquies inferiors, malgrat que no n'hi ha constància. Tan sols un almirall seu té un títol d'Aragó, però cal matisar-ho: fou parent de Joana Enriquez i així de Ferran el catòlic: no cal dir res més.

Qui pagava? Això es una altra dada que els aragonesos es callen. Tornem a Zurita i veiem que ens diu:
"...porqué todos los de las Cortes de Aragón se habian alterado que quisiera introducir nuevas maneras de vexar al pueblo y desaforar los ricos hombres y caballeros con sola razón de alegar que le era concedido en Cataluña que era más de seis veces doblada tierra.

Hi ha dades arreu de com i qui finançava les expedicions marítimes i guerres i la major part dels diners eren dels catalans i, fins i tot, alguna armada va ser pagada exclusivament pels de Barcelona.

Els documents que Caius Parellada va recollir en el seu llibre són centenars, jo n'he triats alguns al atzar:

"El títol de Corona d'Aragó, segons les capitulacions, no representava altre que el domini català sobre Aragó"

" ¿Es que els comtes de Barcelona no podien ser declarats reis com ho feren amb d'altres de menys prestigi?

" ¿Els nostres comtes quan entren a senyorejar Aragó, perden, potser, la seva nacionalitat catalana? "

" L'arxiduc austríac (no rei) no va perdre la condició d'austríac pel fet d'ésser alhora el rei d`Hongria i de Bohèmia

" Cal recordar les paraules que joiosament, sovint, deia el Rei Pere el cerimoniós:
<>

Aquesta última és la perla per cloure aquest treball. També de Caius Parellada. Com veureu, n'hi ha per llogar-hi cadires.

L'obra és diu: De Godofredo Bouillon a Cristobal Colón. Prengueu aire:

Orientada por entero hacia el Mediterraneo, la potencia aragonesa no tarda a conquistar un puesto prominente en él. Se apodera de Napoles y Sicilia, lanzándose al comercio frente a las bases italianas de Génova, Pisa y Venecia. Castilla, Navarra, Portugal y Cataluña no pudieron competir nunca con aquel gran Aragón en el terreno internacional.

Ja podeu respirar. No cal esbrinar gaire per a veure que es tracta de la més inculta de les bajanades. Cal remarcar, endemés, que a Catalunya la deixa l'última i potser va pensar en esborrar-la com tants d'altres, fins i tot ara.


Autor: Santi Vallet, desembre 2005

Comentaris

  • Memòria i reflexió[Ofensiu]
    Unaquimera | 06-03-2007 | Valoració: 10

    Una bona repassada històrica, sí senyor!
    M'he trobat traient la pols de noms i fets i veient des de noves perspectives alguns altres... i descobrint-ne de nous, evidentment.

    He descobert algunes frases plenament iròniques, com aquesta: "Els reis, en general, comencen dels Gots ençà i han estat sempre una peça clau per a la manipulació de l'Església." que m'han fet riure!

    I potser hi ha alguna que falta, oi? On diu:
    " Cal recordar les paraules que joiosament, sovint, deia el Rei Pere el cerimoniós:
    <>
    Aquesta última és la perla per cloure aquest treball." Anava una frase entre els signes <>?

    Gràcies per refrescar la memòria, aportar dades, afavorir la reflexió i oferir els teus coneixements inesgotables, amic meu.

    T'envio una abraçada de les fermes,
    Unaquimera

  • Efectivament,[Ofensiu]

    a vegades resulta interessant llegir la història vista des d'un prisma "no oficial", és a dir, més enllà dels llibres d'història homologats i beneïts pels interessos polítics. Entenc la protesta de rnbonet, però no crec que l'únic objectiu sigui mirar-se el melic. Simplement, és una interessant aportació de dades amb l'objectiu de fomentar una bona reflexió. Que el present i el futur és cosa nostra, i que a nosaltres, en conseqüència, ens toca decidir, ja ho sabem. Però per decidir, cal donar unes quantes voltes a la reflexió. I això és el que cal elogiar d'aquest text: donar-hi peu.

    Salut i encantat de llegir-te, Mossens!

    Vicenç

  • Un treball ingent...,[Ofensiu]
    rnbonet | 03-01-2007

    ...i una recopilació prodigiosa de cites, de dades, de... etc.etc.
    Ara, però, em demane:
    *cal només recordar el passat, i deixar que ens 'xafen' -literalment, en valencià estricte- en l'actualitat?
    *cal ser tan "chauvinistes" -i tu ho ets en aquest escrit- com els nostres veïns del nord? (La memòria històrica és una qüestió de "miralls" i dubtes)
    *caldria plantejar-se una visió pròxima i corrent dels anys que corren. No no creus?
    O siga: que ja està bé de mirar-se el melic i queixar-se!! Per què no vivim al dia i 'armem' la pròxima? Actualment, les "urnes parlen"!!! Fem parlar els votants, la gent, qui faça falta... i no ens penedim llagrimenjants d'antics tambors!
    Molta salut i molta rebolica!

  • Et felicito[Ofensiu]
    gypsy | 03-01-2007 | Valoració: 10

    molt sovint, en la etapa formativa i en tota la percepció ambiental queda oculta la veritat històrica de la nació catalana.

    Llàstima que sigueu tan pocs els qui parlin tan clar i poseu en evidència clara que els que fan els llibres d'història són els vencedors i no els vençuts, que varem ser nosaltres, els catalans.

    Visca la terra!

    gypsy

  • Una gran feina[Ofensiu]
    L'escriptor mediocre | 03-01-2007 | Valoració: 10

    de recopilació de texts històrics.
    Segur qeu amb aquest text ajudes a obrir alguns ulls més que encara restaven tancats a les evidències.

  • Ei, me l'he llegit![Ofensiu]
    Arbequina | 03-01-2007 | Valoració: 10

    L'he trobat molt interessant.
    I m'ha dut a més d'una reflexió!

    Una abraçada de l'Arbequina.

Valoració mitja: 10