DOS MOSSENS I LLUR BISBE CAPíTOL15 ( 2006)

Capítol XV, UN SOMNI DE L’AUTOR FUGINT D’ESTUDI

Resum anterior dels 14 capítols del llibre “Dos Mossens i llur bisbe”..

Dos mossens de poble no entenen bé el tracte que, històricament, l’Estat central i especialment l’Església han donat a Catalunya. S’han barallat amb els bisbes i han estat perseguits. Finalment, han penjat els avis i han volgut acabar amb les iniquitats, per tants anys, infligides als catalans. Aquest últim capítol, tot i ser ficció, crec que té prou coses aprofitables. Potser és una opció d’independència que crec prou possible: Jutgeu vosaltres mateixos.

Els nostres mossens eren ja avis. La filla d’en Jaume, l’Emma, era professora d’història en la Universitat de Barcelona i diputada al parlament català. Ella havia passat llargues temporades a Londres i Liverpool amb la Mary i els seus germans. Un factor n’havia esdevingut molt favorable: els col•lectius de fills i néts dels emigrants es consideraven prou catalans i presumien de ser-ho. Molts eren militants de partits nacionalistes i algun n’era diputat.

La catalanofòbia i la supèrbia de governs i jerarquies eclesiàstiques, però, romanien sempre alerta, en llurs politiques, en llurs mèdia i en llurs fets.

El Parlament català va aprovar, per majoria, exigir del Govern de Madrid que es reconeguessin les Capitulacions de Cervera, com a únic document vàlid per a la unió de castellans i catalans i s’anul•lés ja del tot “el Decreto de nueva planta” de Felip V. Així mateix, varen exigir la veritat de la història i que es retirés dels llibres de text, la múrria denominació de Regne d’Aragó o Corona d’Aragó.

Madrid no va acceptar mai cap canvi i, per quedar bé, va autoritzar la publicació de llibres d’història no oficials dintre de l’àmbit català.

Mossèn Jaume, tip d’incompliments; fart de noves mentides i de malvestats infligides a la llengua, va publicar la “necrològica” a mena de profecia, a fi de desvetllar el somnolent esperit patriòtic dels catalans. Ell era sabedor que, d’una part molt important dels greuges, n’eren culpables els mateixos catalans, empoltronits alguns en llur benestar.

La necrològica va fer el seu efecte, però res no mogué els catalans de llur ignorància, històrica,imposada per conveniència d’altri. Però la dreta burgesa de sempre, castellanitzada per l’Església, ara més jove i menys religiosa, estava ja prou descontenta dels tractes imposats als catalans i començava a veure clar la manipulació política que, a través de les seves creences, per tants i tants anys havien imposat a llurs progenitors.

Els dos mossens no volien deixar aquest Món, sense veure una Catalunya, amb les seves llibertats recuperades i els seus drets històrics reconeguts. En Jaume va decidir viatjar a Londres amb la seva filla Emma, on van ser rebuts per una mis Mary, aleshores vídua i mare també d’una filla.

--Jaume! Fou una sorpresa molt agradable rebre el teu mail anunciant-nos la vostra visita. M’agradaria tenir-vos amb nosaltres una temporada.

Seria per a mi un plaer, però puc romandre aquí sols una setmana. Voldria que m’ajudéssiu a resoldre, d’una vegada per totes, els problemes de Catalunya. Cinc-cents anys de males experiències són suficients per a saber què ens espera. Aquesta en pot ser l’ultima oportunitat.

--Nosaltres, els problemes de Catalunya els sentim gairebé com nostres. Tens alguna idea d’allò que caldria fer?

--Sí, sí, clar, Mary: Des que vaig romandre un any a Liverpool, he rumiat moltes coses, he practicat molt l’anglès i, fins i tot, he somiat converses amb tu i els teus germans. Després de moltes idees, arraconades per impossibles, n’he trobat una que podria funcionar gairebé per la seva pròpia inèrcia.

--Nosaltres et darem suport en tot el que puguem.

--El poble anglès, en general, desconeix la història d’aquells fets del 1714, on no hi hagué cap gloria anglesa. Tanmateix, els vostres historiadors consideren que haver deixat Catalunya indefensa en front dels 90.000 francesos, no fou just. Nosaltres, ara hem pensat quelcom que potser plauria a molta gent del vostre país.

>>Catalunya demanaria oficialment ser un país associat amb el Regne unit, promouria molt la religió anglicana, i a les escoles i als mèdia l’anglès seria la llengua més valorada. Terra Catalana, el partit més pròxim a aquesta idea, estaria recolzat per bona part dels mossens i frares.

>>Els anglesos hauríeu de parlar de Colom i la descoberta i defensar-ne la catalanitat; caldria recordar també els fets del 1714. Totes les controvèrsies que n’esdevingueren, ben orientades, jo crec que decantarien l’opinió anglesa a favor nostre.

--Entenc perfectament el teu plantejament. Es tracta d’estimular els anglesos, aprofitant llurs poques simpaties envers els espanyols i, per tant, afirmar en els mèdia britànics tota la veritat d’Amèrica i de la vostra història, a fi que se’n parli arreu. Crec que per l’enrenou que vosaltres i tot el clergat féssiu a Catalunya, no seria difícil comentar-ho en el Parlament anglès. La idea és fàcil de tirar endavant. Jo ja no sóc parlamentària, però estic en el grup de consellers del partit; sé que m’escoltarien i veurien amb bons ulls la vostra idea. Tanmateix, pretendre canviar la religió, no fora fer-ne un gra massa? Les creences són un tema molt delicat.

--Estic plenament convençut que és del tot impossible deixar la gent sense religió, perquè la necessitem com el pa que mengen. Jo en proposo només un canvi dins de la mateixa fe cristiana: el protestantisme, que en el nostre cas n’és ben coherent, ja que aquest no fou una heretgia, sinó tota una reforma, aleshores, imprescindible.

--Caldria, doncs, únicament, dir les veritats del que fou la proposta de Luther a l’època del caos de la Roma dels Bòrgia, amb llurs vicis, corrupció i crims. No cal començar-ho tot de seguida. Jo he pensat que necessitarem un any per a tirar-ho endavant.

--Les nostres edats no permeten ajornar les coses importants i aquesta ho és. Parlaré amb els meus germans i amb uns quants amics, ens reunirem tots i estudiarem la millor manera d’introduir-ne la idea.

Cinc dies més tard, es va organitzar un sopar a casa de la Mary. A més dels germans Peter, Thomas i Daniel, hi havia amics exparlamentaris i altres dels mèdia encara actius. Tots van acceptar el suggeriment amb il•lusió i el van veure viable i interessant. A la fi, el germà Thomas va dir.

--l’objectiu, doncs, és arribar al cor dels anglesos amb un tema que, de ben segur, els complaurà: ajudar els catalans en contra dels espanyols. Podríem organitzar una manifestació amb discursos inclosos a Trafalgar Square. Vosaltres, a Espanya, hauríeu de provocar el Govern de Madrid amb declaracions i actes, gairebé revolucionaris, com mai s’hagin fet a Catalunya.

Es van fer altres propostes i algunes de molt encertades. Una fou d’en Jaume: es tractava de motivar els mossens i frares catalans per a donar suport a Terra Catalana, fent política des de llurs parròquies i convents. Tan aviat com hi hagués el caliu suficient, en Daniel publicaria tota una plana de Colom i la descoberta catalana; intencionadament, s’esmentaria, així mateix, el fet en el Parlament. La televisió i la ràdio n’emetrien notícies i reportatges adients. Ara calia únicament posar fil a l’agulla.

L’Emma va romandre a Londres encara uns dies; en Jaume va tornar a Barcelona i va començar la tasca: va reunir molts mossens, també frares de Poblet, de Ripoll, de Montserrat, etc. Van prendre decisions i unificaren criteris. Pràcticament, gairebé tot el clergat català ho veia amb bons ulls. Les parròquies, monestirs i convents van parlar molt de Luther, de la seva reforma, sens dubte, aleshores imprescindible, de l’èxit que va assolir el protestantisme, etc. Llavors, van decidir fer política pel seu compte; al capdavall, era el que havia fet sempre l’Església, però ara, la política era a favor de la Terra.

El caliu suficient no va trigar gaire; Terra Catalana va assolir els millors resultats de la seva història. El Tribunal Constitucional de Madrid va haver de fer hores extraordinàries i l’oposició bramava. El Govern central, en veure-se-les venir, va afluixar alguns calerons per acontentar els catalans. Tanmateix les relacions s’havien tornat molt tibants i al Parlament de Madrid s’escoltaven sovint insults greus.

Londres feia la seva feina ben feta i els anglesos sabien ja molt bé qui era Catalunya. Un bon dia arribà la sorpresa: dos importants diaris anglesos publicaren, en portada, el mateix titular destacat: “Iniquitats històriques als catalans”. Veiem-ne un resum del més interessant:

“L’Església catòlica fou sempre enemiga de Catalunya”. “Els papes, que s’atorgaven drets divins per a coronar els monarques, imposaren als catalans reis de Castella”. “El Papa Bòrgia i d’altres posteriors, amb llurs reis castellans assoliren dividir tot l’imperi català entre França i Espanya”. “Els catalans Colom i Cabot, considerats italians, foren un invent de convinença”. “Amèrica fou descoberta pels catalans”. “A la major part d’Amèrica avui es parlaria català, car la capacitat naval dels catalans, llavors, era superior a l’anglesa”. El reis castellans i el papa Bòrgia van prohibir el Nou Món als catalans”. Les fòbies als catalans són conseqüència de: llurs grans gestes i llurs victòries navals; a més de llurs individualitats en tots els camps, però especialment, en les arts, els esports, la medicina, l’arquitectura, la música etc. “Catalunya, sense els reis i els tancs castellans, hauria continuat essent independent i hauria seguint prosperant amb les seves institucions i els seu govern propi”. El primer mapa mundial de la terra ja rodona s’anomena a tot arreu “Carte Mondial catalane” “Les primeres escoles nàutiques d’Europa foren catalanes. Enric el navegant de Portugal va encarregar-ne als catalans la de Sagres”. “Aleshores, les monarquies portugueses estaven emparentades amb les catalanes”. “El nombre d’almiralls, vaixells, marins i consolats catalans en aquell temps eren infinitament superiors als de Castella, així mateix, l’any 1492 el nombre total d’habitants de l’imperi català n’era incomparable”:. (Catalunya, Valencia, Balears, Rosselló, Cerdanya, Conflent, Capcir, Vallespir, Part de Grècia, Còrsega, Sicília, Sardenya, Nàpols i un gran nombre de consolats i ports, arreu d’Europa i fins i tot a Àfrica).

Dintre del pla previst, els mitjans catalans emetien pel•lícules i diferents programes sobre Luther i el protestantisme. També es van fer tertúlies sobre història i especialment sobre la Descoberta.

Els italians dels Estats Units, assabentats del rebombori, es manifesten en defensa dels seus interessos. Les universitats americanes, però, en les seves facultats d’història, ensenyen que Colom fou català.

La filla d’en Jaume, l’Emma, comença, a la Universitat, una campanya per assolir la independència: s’organitzen manifestacions i conferencies; a més a més, s’editen fullets amb les dades històriques. A Pontroig, els fills d’en Joan amb els frares de Poblet organitzen una sardana gegantina per tot Catalunya a la que s’hi afegeixen els monestirs de Ripoll i Montserrat; i la majoria dels mossens. L’Emma publicà una auca per a promocionar-ne la idea amb aquest text.

Reivindiquem nostres drets amb una sardana ben gran.

De totes les danses que es fan i es desfan
la sardana uneix els pobles, la sardana fa germans.
La sardana bat els cors, la sardana acobla mans,
la sardana és la més bella i, de mida, la més gran.
La sardana ens ha de valdre per desvetllar els catalans

Si ens cal fer-ne una de grossa... Per què no, sardana gran?,
per a lluitar contra els greuges que arreu, qui sabem, ens fan;
fem-ne tots una sardana d’un milió de catalans.

De nostra terra a l’entorn, per viles, camins, saltants,
per les places i els carrers, penya-segats o barrancs,
fem-hi tots una sardana d’un milió de catalans.

Per l’Urgell, per l’Empordà, pel Pallars, la Vall D’Aran,
per La Noguera, El Segrià, La Selva, Pla de l’Estany.
Fem-hi tots una sardana d’un milió de catalans.

Per la Ribera de l’Ebre, camins de sirga cercant,
Tortosa, Gandesa, Móra, i els qui vora el riu s’estan.
Per Sant Celoni, San Pol i altres amb el nom de sants.
Fem-hi tots una sardana d’un milió de catalans.

Per Barcelona, per Gràcia, Sant Andreu, barri de Sants,
per Horta, per Sarrià, el Clot, Guinardó, Hostafrancs.
També Cornella i el Prat, Esplugues, Sant Just Collblanc.
Fem-hi tots una sardana d’un milió de catalans.

Siguem tots a la protesta per aturar greuges tants.
Que escoltin al Món sencer nostra veu i nostre clam.
Pel que han fet a nostra pàtria, nostra història i nostra sang.
Fem-ne tots una sardana d’un milió de catalans.

Hom no pot regalar sempre, sens rebre de tant en tant,
i amb sords que no escolten mai, hi perdem el temps parlant
Defensem la nostra llengua de llurs atacs tant flagrants:
Perquè la Pàtria és la llengua, dret natural dels humans.
Pels greuges velats d’avui, pels greuges de fa cents d’anys.
Fem-ne avui una sardana d’un milió de catalans.

“Desperta ferro, desperta”. Ara es l’hora catalans.
”Primos” ens fan... perquè els som cars com germans.
Pels greuges d’ara i d’abans, fins dels de fa cinc-cents anys
Fem-hi tots una sardana d’un milió de catalans.
I, alhora, tots nostres mèdia amb la tenora entonant.
Fem-hi tots una sardana, vista del cel un gegant.

L’Onze de setembre la sardana fou una realitat

Les Jerarquies catòliques de Madrid, assabentades de la col•laboració d’abats i parròquies, intenten una vegada més castellanitzar els monestirs, diòcesis i col•legis religiosos amb abats, bisbes i monges castellans. Aleshores ve una altra gran sorpresa: Gairebé tots els parlamentaris catalans i el claustre de la universitat es declaren protestants anglicans, també molts mossens i frares. Els fets, esbombats pels mèdia britànics, com era d’esperar, plagueren molt als anglesos i arreu n’anava ple.

El Parlament i els ajuntaments catalans es reuneixen a Montserrat; volen fer-ne una de grossa. Ningú però, en sap res. Calia una gran discreció per aconseguir-ne la sorpresa. Un més després, de sobte, canvien els noms de molts carrers i places.

De la plaça reial ara se’n diu “Plaça de la República Catalana” De la plaça d’Espanya ara se’n diu Dels herois catalans, del Passeig del Triomf, ara se’n diu ”De la iniquitat de Casp”, de l’avinguda de Carles III ara se’n diu ’“De Pere el catòlic”. Al passeig de Colom, s’hi afegeix “Colom Català”. La plaça del Palau ara es diu Plaça “de l‘Imperi català” etc.

El Barça, tip dels tants privilegis atorgats al Madrid, també fa de les seves: Construeix un estadi a prop de la nostra frontera i també de Perpinyà, amb el nom de Catalònia i juga en la lliga francesa. Tots els partits són transmesos per televisió amb audiències multitudinàries.

El procés estava ja en marxa. El parlament català posà data a una consulta d’autodeterminació i Madrid amenaçà amb l’exèrcit si no s’atura. Aleshores, els diputats catalans van decidir pel seu compte i, excepte els partits centralistes, la majoria votaren a favor de la independència.

Amb tot, la reacció de Madrid no es fa esperar i al matí del dia següent, com feren amb el president Francesc Macià, l’esquadra espanyola estava ancorada a dues milles davant del Port de Barcelona. L’objectiu: endur-se’n el President de la Generalitat i uns quants parlamentaris al Puerto de Santa Maria.

Madrid donà el seu ultimàtum: Anular la decisió secessionista o atenir-se a les conseqüències. El gran nombre de països, però, que ja havien assolit llur independència en els últims anys s’afanyen a reconèixer l’antic Estat català; així mateix, bastants dels que no hi tenen interessos.

Finalment, l’Acadèmia d’Història italiana demana disculpes i reconeix la falsedat del Colombo italià, titlla Mussolini de falsari i el fa responsable del llibre encarregat pel dictador que reconeix Colombo com a descobridor d’Amèrica: “La Raccolta”.

Tots els estaments responsables es reuneixen amb urgència atorgant o negant la raó al poble català. Tanmateix, en el bloc dels que hi estan a favor n’hi ha més. Els representants espanyols culpen els anglesos de provocar i d’amenaçar l’exèrcit espanyol en un afer intern.

A Madrid saben que la independència de Catalunya seria la ruïna total d’Espanya.

A Londres, on no es parla d’altra cosa que de l’afer català, els diaris repliquen als espanyols

--Si volen els recordarem que vostès, amb els 90.000 Francesos de Lluís XVI, es van apropiar per la força del país dels catalans desarmats, i a més a més, vostès van pagar als gals l’ajut amb gairebé totes les terres de l’imperi català; terres que amb el nom d’Espanya i pel coronament fraudulent de monarquies castellanes, l’Església ja els les havia abans regalades. Vostès no tenen cap dret a parlar i, altrament, els convindria molt més callar. Nosaltres, els anglesos, si mes no, ho fem de franc. Els catalans, de fet, encara avui estan sotmesos per la força de les armes i així ho afirma la vostra constitució. Vostès “La catolicísima Castilla” deuen a l’Església catòlica absolutament tot el que ja no tenen, car ho van perdre amb gairebé dos segles i perquè als anglesos americans no els va interessar anar més enllà. Comprenem que perdre, ara, la vostra última colònia es dur.

Les coses empitjoraren i com sempre, en el Govern castellà, la supèrbia s’imposà al seny. Madrid, donà l’ordre d’entrar a Barcelona. El rei defuig del problema i se’n va de vacances, lluny, a Canàries i a Africa. Les naus castellanes fan moviments amb mitjans amfibis i en poc temps dos regiments desembarquen a les platges barcelonines vora el port olímpic. Una hora més tard, ja estaven davant del Parlament.

Allí, tanmateix, aquesta vegada hi troben una incomptable gentada que els barren el pas. El coronel ordena disparar als tancs tres trets dissuasoris, però no es mou ningú del lloc. Aleshores ordena avançar els carros.

Per enèsima vegada sembla que, als catalans desarmats, els tocarà el rebre.

Malgrat tot, aquesta vegada serà diferent. De sobte, centenars d’avions de la RAF gairebé ennuvolen el cel de Barcelona, mentre que l’Esquadra naval anglesa apareix ancorada davant les costes de Cantàbria. La televisió de Gibraltar comunica que vuit submarins d’última generació, no detectables pel “sonar” convencional han entrat al Mediterrani per l’Estret.

Sembla ser que Els Estats Units i la majoria dels europeus donen la raó als catalans.

França s’ofereix a fer de mitjancera i proposa a bascos i catalans la reunificació amb llurs pobles de l’altra banda en una mena de confederació, amb sengles drets absoluts sobre llengua i història.

Els castellans, però, aquesta vegada sense cap domini català que poder oferir com a contrapartida, no van aconseguir cap ajut exterior, i recordant els desastres: d’Alarcos, de Cuba, de Puerto Rico, de Filipines, de Trafalgar, de Finisterre, de La Armada “invencible” d’Anual a Àfrica, de les dues desfetes amb els portuguesos i d’altres; vam decidir, finalment, retirar llurs naus de Barcelona i entornar-se’n a Cartagena amb la cua entre cames; sabent molt bé que els anglesos no són els indis del Nou Món que es defensaren despullats i amb armes tres mil anys abans de Roma.

Catalunya va celebrar la seva independència després de més de tres segles de mal son i de ser una velada colònia castellana; això sí, amb l’eufemística i convenient disfressa de “Unidad de España”. Des de sempre, ells han confós els verbs unir amb unificar o uniformitzar.

El Parlament Català, tot seguit, va dictar lleis en defensa de la llengua: la primera fou aplicar al castellà, fil per randa, les mateixes lleis que s’havien aplicat al català. Van fer publicar llibres d’història, contrastats per reconeguts historiadors universals i el dia 12 d’octubre va ser declarat el dia de la catalanitat.

Altrament, Castella, com ja havia fet quelcom de semblant amb l’illa Hispaniola, va canviar el seu nom d’Espanya per “Castilla” ja que Espanya es va crear per la unió dels dos Estats independents i diferenciats que eren tan Catalunya com Castella. (Capitulacions de Cervera)

Catalunya, tal com Eslovènia, Croàcia, els països Bàltics, etc. va prosperar ben aviat i va assolir les simpaties de la major part d’Europa; el turisme es va multiplicar. Els ingressos per impostos i per la Seguritat social van créixer tant que se’n van poder reduir les quotes. Els mossens i a la vegada llurs feligresos, amb molts arguments convincents, romangueren cristians, però es feren protestants anglicans. Al cap i a la fi, Luther no havia disposat mai, com en el nostre cas, de tantes raons per arrossegar mitja Europa al protestantisme. A les escoles, tothom aprengué català i anglès.

El cava català, els vins i altres productes de la terra, dels quals se n’havia dit sovint el nom del porc, van adquirir prestigi i gaudiren a molts indrets d’immillorable acolliment. Igualment, la moda catalana i molts productes industrials van aconseguir grans èxits.

Els uns i els altres a Castella es recriminaven llur supèrbia, el poc seny i la manca de tacte amb què s’havia tractat sempre la nació catalana.


NECROLÒGICA

Avui, dia 3 de març de l’any 2098, després d’un injust i encoratjat debat en el Parlament de Catalunya, ha mort el nostre català.

Les formacions majoritàries de la dreta i l’esquerra espanyoles han proposat l’ús obligatori de llur castellà com a llengua única: a l’escola, als mitjans de comunicació i a l’administració.

El fonament del debat ha estat llur pretesa realitat actual, on el català, gairebé sols es parla a casa i, àdhuc, per un nombre reduït de famílies. Els dos partits, que n’han elaborat la proposta, asseguren que la nostra llengua és d’un ús ja molt minoritari i, per tant, amb cap raó coherent perquè en sigui, encara avui, una de les dues oficials d’aquest país.

La formació de Terra Republicana, únics representants del catalanisme; en va, han fet una aferrissada vindicació de llur parla en un desesperat frec a frec amb diferents diputats. Han apel•lat, inútilment, als drets històrics i a les iniquitats secularment infligides al català. Així doncs, l’aclaparadora majoria de la Dreta i l’Esquerra, no catalanes, han assolit aprovar la Proposta de llei.

Pel greu exhauriment d’eclesiàstics, la cerimònia de Rèquiem serà oficiada al monestir de Montserrat pel senyor Dídac Aymeric, catedràtic de filologia catalana en la Universitat de Barcelona.

Paradoxalment, hores després i també a Montserrat, s’oficiarà un altre funeral per a l’última bisbessa de la Confederació Espanyola de Bisbats, la Excma. Senyora, Júlia de S. Gràcia y Valledechozas.

Irònicament, doncs, coincidiran en llurs exèquies: el nostre català i el seu cabdal botxí, l’Església de les Jerarquies. Qui ho havia de dir?

Els vers catalans, desconsolats per la pèrdua de la molt més que mil•lenària mare, us preguen una oració, una llàgrima, i si escau, entonar un mea màxima culpa, per al seu tan malmès i encalçat esperit. Requiescat in Pace... et in aeternum.
.



ACLARIMENTS:

La nostra llengua no ha finit per mort natural; la varen occir ja: Benet XIII, papa Lluna, en el Compromís de Casp; Alexandre VI, papa Bòrgia, amb els Reis catòlics i el robatori d’Amèrica. Així mateix, ho feren els cardenals Borja i Portocarrero amb Felip V. També l’assassinaren els del Nacional Catolicismo durant la guerra civil i els quaranta anys de després.
Encara avui, la degollen llops amb pell d’ovella, responsables d’una democràcia, feta a mida del grup dominant, i amb molta cura de perpetuar-ne llurs avantatges.

Amb Felip V, el primer lloc on s’imposà el castellà fou als seminaris, més tard, ho fou a totes les escoles, per la Llei del Comte d’Aranda.

El gran poder de l’Església esdevingué amb el seu murri dogmatisme per a imposar llurs reis de conveniència. En el cas nostre, els nefastos reis castellans. Després de Casp: tots.


La llengua en un país sense estat propi desapareix. Altrament cal mirar Noruega, Suècia, Finlàndia i cent països relativament petits al Món on la mantenen viva, la defensen i l’estimen.

La pàtria es la llengua, dret natural del humà. La llengua marca fronteres.
Qui sa parla robar es deixa, o és ignorant, ruc o no sap que fa.

Al sud de França, un dels bressols del català, ja no el parlen ni el 10 % i amics d’allà en van dir:

“Encara bo que a nosaltres ens van tocar els francesos”

El castellà ha estat imposat per la força, l’engany, els robatoris i els grans avantatges del regals atorgats per l’Església.

La radio i la televisió castellanes amb un plugim, com el “calabobos” fins i tot ara, es fan seus i, a més, els voten: catalans molt febles, val a dir molt ignorants .

Les televisions estatals, ara sense anuncis, són un reclam per aquest col•lectiu tan feble. El més gros és que més del 40 % d’aquestes cadenes o del “ Instituto Cervantes” etc. els paguem els Catalans, Valencians i Balears.

Si gairebé totes les autonomies, on es parla castellà, viuen de l’economia artificial; vol dir que reben més del que paguen. Aleshores, paguem nosaltres. Madrid paga, però cal saber que els macro impostos de carburants Telefòniques, Bancs, Iberia, Renfe, Endesa, Corte Inglés Carrefour etc. els cobren ells. Aquests impostos a Alemanya i molts altres països es reparteixen equitativament.


Fem quelcom per la nostra terra o els nostres nets ploraran pel que no haurem fet nosaltres.