Si veiés el que no puc veure

SI VEIÉS (La meva filosofia amb rimes)

Si veiés, clar com la llum, per què ens cal viure,
i veiés, allò que hom diu, de glòria i cel.
Si veiés el fals o el ver escrit als llibres,
i en ells veiés, si hi són, tots els enganys.
Si veiés un Déu que em cal i em manca.
Si veiés... no sé si dir els paranys,
de qui, amb Déu la gent encanta.
Si veiés, ben bé no ho sé, però que em falta,
tot i saber que allà no hi veuré res.

Si veiés només... la vida tal com és,
i veiés que dóna prou, bo i que em vull més.
Si veiés allò que fou mil anys enrere,
i veiés el que serà mil anys després.
Si veiés... fins el Déu que hi serà o hi era.
Si veiés la gran incògnita del món
I veiés clar qui l'ha fet, i per què hi som.

Si veiés de llunyana gent els pensaments,
i fins veiés d'un Gran Lama sa creença,
tant... com si ambdós fóssim ensems,
i veiés tot allò que s'esbrina amb avinença
quan raons són raonades diferents.
Si veiés, doncs, el que sap, el que dubta i el que sent.

Si veiés com fer valer els meus drets,
a qui amb fraus, història i llengua han pres.
Si veiés, com i bé, llur català escoltar,
al llepaculs, al missaire o al burgès.
Si veiés com... a qui no em vol plantar-li cara,
refusant llurs fums o falsa gara-gara,
amb falsies d'abans o els "mèdia" d'ara.

Si veiés, com fer entendre als ignorants
que història i llengua són natural pàtria,
i que arreu, la pàtria fa els germans.
Qui múrriament "la" occeix, occeix llur mare.
El llautó se'ls veu i de sirena el cant,
a qui diuen que ho fan per Déu i tots els sants.

Si veiés, ja pidolant, fins i tot tant,
que la vida "la" encetés i em fora un altra,
bo i saber que no em cal ni m'ha de caldre;
a més, que hom mai no sap si fos per bé o per mal.
I essent ja malgrat, els meus tants anys,
potser guaitant-hi poc, rai... que així ja em val,
i em serà llavors més lleu... quan ja cruixit, deixi la vall.

Si veiés demà, ma pols endur-se'n l'aire,
pels camins del meu Montseny... de suredes o d'acàcies,
o finir doncs; i per que no?, essent fang d'un terrissaire.
Si pogués llavors dir, si més no, gràcies,
quan de fet, ja no hi veuré ni gens ni gaire,
a qui mai no les hi he dat... ni ara sé dar-les.
_________________
A rauxes els anys em passen,
d'un anar sense tornada,
i com Clementina creu
en el millor d'un vers seu:

< encara amb tes veles altes>>. *

Jo també ho dic, fent-me'l meu.



* ("Sempre i ara" de Clementina Arderiu)