CARTA DIRIGIDA A TU, i última

Estimada amiga:

Sí, encara que et sembli estrany, aquesta carta l’he pensada, meditada i finalment escrita de nou també, perquè t’arribés a les teves mans.

Fa poc temps, no gaire, que vaig fer públiques a les xarxes sengles cartes, (entre molt poc espai de temps una de l’altra), però sense un destinatari concret personal, perquè intentava que sense anar dirigida a ningú, pel què deia, pel què comentava i el que insinuava, et veiessis identificada que la destinatària en qüestió, només podies ser tu i ningú més. D’aquesta manera volia que et propiciés, encara que fos de forma molt tímida, una resposta als meus anhels, i poder així connectar, trobar-nos, i sense demanar res a canvi, només poder gaudir de la teva companyia i prou, sense exigir i esperar-ne més, mentre tu, i arran d’això, és clar, i suposant que acceptessis la meva proposta, no volguessis fer més passes endavant.

Ara sí doncs què, després de les dues primeres cartes anònimes i sense que donés el resultat que jo m’esperava amb delit, aquesta, si un cop la llegeixis ja, no et sents identificada (no vull dir que necessariament la resposta hagi de ser positiva, però sí que almenys et reconeguis, això em satisfaria ja molt i en tindria prou de saber-te coneixedora dels meus sentiments vers tu, encara que a la fi, siguin infructuosos), i si realment creus no ser-ne tu la veritable destinatària, definitivament, ara sí, deixaré tota temptativa de poder quedar amb tu de forma expressa, i la nostra relació, serà com fins ara ha vingut sent; saludar-nos, potser alguna aturada en ple carrer i/o veure’ns sovint en les activitats i actes en què ensopeguem per tenir ambdós, gustos i aficions coincidents.

Només, i seguint amb el misteri que han envoltat aquestes missives, dir-te, que continuaré –com pots veure aquest cop també, enviant-les a distintes persones -inclosa tu, per suposat- per veure si cada una de les que la rep, es vegi descartada, i només l’autèntica destinatària, (repeteixo: TU), d’una vegada te n’adonis que tot aquest enginy literari ha estat fruit del desig permanent de poder guanyar-me la teva estimació i empatia; però si resulta que una vegada més, no et dones per al•ludida, ja tot intent serà inútil, perquè d’una cosa sí n’estic segur: Podria ser que t’haguessis preguntat si de debò eres tu la interessada, però la teva timidesa i potser orgull, t’haurà impedit reconèixer-ho. Igual m’ha passat a mi què en no voler donar d’entrada la cara, igual ambdós ens estem perdent ara uns moments i temps preciosos i em sabria greu. Jo escrivint, i tu potser per altra part, discernint si realment ets o no la destinatària dels meus missatges. Evidentment i ateses les circumstàncies, la nostra, (o millor potser encara, només meva) “causa”, no te futur.

Sempre teu, (si te n’adones), el teu pretendent.