Carta a un desconegut.

Saps? Avui t'enyor. La veritat és que fa temps que t'enyor. Ja he perdut la compta del temps que fa que no hi ets, i sincerament, em faltes. Em falten els teus somriures on hi podia llegir tot allò que pensaves i hem falten les teves mirades que sense paraules ho deien tot. T'has convertit en un desconegut dins la meva vida i això em sap greu. No sé perquè te'n anares, un dia desaparegueres sense explicacions, sense que jo pogués fer res per evitar-ho. Però la vida no ens permet dir: ara jo em baixo del món; hem de seguir, ningú va dir que seria fàcil, però saps? Encara que no ho mostri, alguns dies la nostàlgia és fa insuportable, i penso en el que som, i en el que érem, i això em duu a pensar en el que mai serem. Els silencis que compartíem, on les paraules no eren necessàries, ara són silencis buits, freds. I m'encantaria dir-te que no m'importa, però no puc. Supòs que amb el temps t'acostumes a la teva nova vida, i cada dia les coses et fan menys mal, però crec que has de sabre, que jo encara compt amb tu i que si algun dia decideixes tornar, les portes de casa meva estan obertes!