Carta a un desconegut II

I avui desapareixes, ja no existeixes i soc feliç. Sí, sóc feliç sense tu, sense la teva rialla i sense les teves paraules. La veritat és que ja no podia més, no sabia com mirar-te com tractar-te, de fet, ja no sabia ni qui eres; i això em menjava per dins, em moria sols de pensar que ja no érem tu i jo... Em perdia a jo mateixa per haver-te perdut a tu. Però el temps, ho cura tot, el temps, aquell que molts cops és el nostre enemic, a vegades s’alia amb nosaltres i ens fa oblidar, resta importància...
Sols esper, estimat desconegut, que tot et vagi bé, i t’ho dic de cor; perquè hem compartit un temps increïble, és paradòxic perquè alhora has estat una de les meves majors decepcions. No et jutjaré, no ho intentaré entendre no val la pena. Em qued amb el record d'alguns vespres d'hivern, ja no fa mal, ja no importa. Jo ja no estaré aquí, jo ja no seguiré amb un lligam que em turmenta; així que supòs que gràcies per allò he après, i fins sempre!