Cercador
Carícies amagades
Un relat de: Cris Pradillo- Compartir:
El desig s'amagava entre la tendresa de la seva mirada. Els seus somriures encobrien secrets que els dos compartien, però que mai gosarien pronunciar en veu alta. Ignorar els seus sentiments no els feia desapareixer, i esque la realitat no sempre ens permet rendir-nos davant els nostres instins. Tot i així, que una cosa sembli impossible no vol dir que mai arribi a ocorrer. I esque alguns cops existeixen moments inexplicables, on el món perd tota la seva importància i sols importen les pròpies sensacions.
Així, aquell inesperat vespre, quan l'obscuretat regnava al seu voltant, una espurna d'aquella passió amagada sorgí pel simple frec d'una mà. I poc a poc, despullar cada record viscut. Fer de les carícies el seu idioma, aquell que sols ells dos entenien. Oblidant-se així de paraules buides que simplement omplien l'espai entre els seus cossos. Deixar ballar al silenci amb la remor dels seus dits acaronant la seva esquena. I anar atracant els seus llavis, amb la por i la urgència d'un nen. Sentir com l'adrenalina recorria els seus ossos. I fer l'amor, fer l'amor amb tots els sentits d'aquesta paraula. I després anar reduint el ritme de les respiracions i deixar que la son els despertàs del seu propi somni. En tornar obrir els ulls aquell vespre es convertiria en un record cada vegada més llunyà, i la vida seguiria com si res hagués passat, perquè els moments màgics tenen això, són efímers.
Així, aquell inesperat vespre, quan l'obscuretat regnava al seu voltant, una espurna d'aquella passió amagada sorgí pel simple frec d'una mà. I poc a poc, despullar cada record viscut. Fer de les carícies el seu idioma, aquell que sols ells dos entenien. Oblidant-se així de paraules buides que simplement omplien l'espai entre els seus cossos. Deixar ballar al silenci amb la remor dels seus dits acaronant la seva esquena. I anar atracant els seus llavis, amb la por i la urgència d'un nen. Sentir com l'adrenalina recorria els seus ossos. I fer l'amor, fer l'amor amb tots els sentits d'aquesta paraula. I després anar reduint el ritme de les respiracions i deixar que la son els despertàs del seu propi somni. En tornar obrir els ulls aquell vespre es convertiria en un record cada vegada més llunyà, i la vida seguiria com si res hagués passat, perquè els moments màgics tenen això, són efímers.
