Rere la finestra

-Bon dia Jana!
Em vaig sobresaltar. Ja feia estona que estava desperta, però la veu estrident de l'Elisenda em va espantar una mica.
-Hola - vaig dir, amb un lleu somriure.
-Et porto l'esmorzar, preciosa. Espera't, que t'ajudo a aixecar-te.
La seves mans maternals em van agafar i estirar suaument de l'esquena, fins a quedar repenjada sobre el coixí. Va desplegar la taula grisa, de plàstic i la va posar sobre el llit, i m'hi a deixar a sobre una safata amb un tros de pa, una pera i un suc de taronja de "brik".
-Gràcies, Elisenda...
-De re, dona. Però ara esmorza. I acaba-t'ho tot. L'Elisenda, amb l'uniforme blanc nuclear, es va aixecar, i, enduent-se el carro de l'esmorzar va sortir per anar cap a les altres habitacions.
-Adéu. Bonica.
-Adéu.
Em va semblar que em mirava amb tendresa. Els seus enormes ulls marrons es van clavar en els meus, tant en dins que em feia sentir indefensa. També vaig sentir com aquells ulls es compadien de mi, i crec que això últim va ser el que em va fer apartar la mirada. Una de les coses que més mal em fan de la meva situació és la compassió dels altres.
L'Elisenda va tancar la porta de l'habitació silenciosament.
A fora hi plovia.
Observava com les gotes, una rere l'altra, anaven a parar, sense poder-hi fer res, al vidre de la finestra, i relliscaven i relliscaven per la façana d'aquell gran edifici.
Vaig mirar cap avall, al carrer. Aquella infermera rossa i menuda baixava cuita-corrents de la moto. Feia tard, sempre en feia. En cinc segons ja havia entrat a l'edifici.
Vaig mirar al cel, una espessa capa de núvols grisos el cobria. Era un dia fosc.
De sobte, vaig albirar que pel carrer, s'acostava l'home del barret. Venia a l'hospital cada dia a veure la seva mare. Ho sé perquè un dia que vaig baixar al bar amb la mare, quan encara podia caminar i em deixaven sortir de l'habitació, el vaig veure passejant una dona gran que s'està a la cambra al costat de la meva, en una cadira de rodes. Era estrany, normalment les visites vénen cap a la tarda, quan la gent ja ha acabat la jornada, i no al matí. Em vaig preguntar com es devia sentir l'home del barret, amb una punxada al cor cada dia, pensant, temorenc, que aquell podia ser l'últim dia que aniria a visitar la mare.
A fora es va escoltar un llampec, seguit d'un tro, que va fer un estrèpit eixordador.
No m'agraden els dies de pluja. És fosc i la gent es queda a casa tancada. A mi m'agrada mirar-los des de la finestra quan passen pel carrer. Els observo i intento imaginar-me que deuen estar pensant. No és una activitat gaire trepidant, però m'ajuda a escurçar les llargues hores en solitud a l'habitació.
Van trucar a la porta. Tot seguit, sense esperar resposta, va entrar el Doctor Font. No sé quin és el seu nom de pila. Tampoc vull preguntar-li-ho.
-Analítiques - va dir, expeditiu, només entrar, mentre m'agafava el braç i me'l envoltava amb una goma per marcar la vena.
El Doctor Font no sap què tinc. M'han fet moltes proves i tractaments, però sembla ser que no tinc res del que ell suposa. Sovint em mira amb intriga, culpa, però per damunt de tot com si fos un enigma que cal resoldre. Em fa l'efecte que mai podrà fer-ho. Un cop ha acabat, se'n va pensatiu, amb passos ràpids. Mai s'acomiada, gairebé ni em mira. Però té molts altres pacients, no és culpa seva.
Vaig allargar el braç cap a la tauleta de nit, per agafar la foto, aquella en que sortim els pares i jo quan vam anar a Menorca.
Cada dia em costa més, agafar-la. La feblesa em va consumint.
Era una fotografia molt bonica. La mare i jo anem amb un vestit blanc, i el pare porta una camisa negra que l'afavoreix molt. La foto era de l'estiu passat, però semblava que hagués passat tant de temps... Estava morena, tenia les galtes rosades i un aire vital, i els ulls em brillaven de felicitat. Ara no gosava mirar-me al mirall. Les galtes m'havien empal·lidit, com tota la meva pell, estava ensopida, i molt prima, se'm marcaven els ossos de les mans. I els ulls. Els ulls havien enfosquit, ja no brillaven amb guspires d'alegria com un dia ho van fer. Cada cop que em miro a la fotografia, no puc evitar plorar.
Una enorme gota va colpejar el vidre amb tanta força, que inclús jo vaig escoltar el col·lapse.
Vaig tornar a mirar cap al carrer. Unes noies, si fa no fa de la meva edat, tornaven d'escola per dinar. Semblaven cansades, però somreien i conversaven animadament. Devien lamentar-se per tots el deures que tenien, o perquè el professor de física les havia renyat.
No sabeu el que teniu.
Què donaria jo per poder anar a l'escola, per fer deures, per fugir d'aquestes quatre parets blanques que m'oprimeixen, per sentir la llum dins i fora meu? Tot, ho donaria tot. Però no puc.
M'hauré de quedar aquí tancada, en solitud, mirant-vos com passeu des de la finestra, mentre vosaltres camineu cap a un futur meravellós i jo me'n vaig a dormir cada dia amb l'esglai que potser aquest serà l'últim. Viure d'uns records, que un dia vaig pensar que tornarien, però que ara no són més que vanes il·lusions llunyanes.
I ploro amb amargor sense cap consol, i no és culpa vostra, però us envejo.
Quantes joies de la vida em perdré? No viuré l'amor, no veuré créixer els meus fills. Per moltes proves i tractaments que faci no hi ha escapatòria. L'esperança no és eterna. Moriré en aquesta habitació. M'aniré pansint a poc a poc, i el dolor m'afeblirà encara més. Tampoc puc aprofitar el temps que em queda d'al·lè. Preferiria morir ara mateix, quedar en pau i no envejar-vos més. Però hauré d'acabar la partida i no hi ha opció de rendició.
Així que, camineu amb pas ferm cap al demà, i valoreu i aprofiteu cada instant, feu-ho per mi, i potser així em donareu la pau.

L'Elisenda va trucar a la porta, alhora que, una petita gota, que havia resistit molt temps a la finestra, queia en l'abisme.