Cap al setembre

Estic cansat,
vull dir
molt, molt cansat.

Estic buit,
res no em consola.

Estic buit
com la petxina
de nàcar
a la sorra.

Res del que vindrà
mereix que m'alci:

l'esforç de cada dia
és massa esforç.


I no es repara mai,
i conèixer el desgast
m'ensorra per moments.

Instants, aquests
de franca depressió
que no tindran mai
sa recompensa:

Incapaç de somriure
a la noia del davant,
tan bonica.

De suportar l'esforç
de fer feliç
i d'esperar
que potser algú
me'n faci.



I malgrat tot,
seguint el teu institnt
notes que el cos et porta
no saps on.