CAP A MART... (CAP. 20) DES DE LA MOLA ES VEU IMPRESSIONANT

Un relat de: Jorxx Gutdei
Poc a poc anem fent

- Què? Nando com puges? –ho comentava per què ho sentissin la Isabel•la i la meva dona, feia dies havia tingut uns marejos que l’havien mantingut al llit.
- Molt rebé, estic anant molt bé cap amunt –responia el Nando.
Anàvem pujant xino-xano cap amunt a la Mola, estàvem a la segona filera de pedres seguides i ens costava una mica.
Eren gairebé les sis de la tarda, (hores abans de l’enlairament) teníem llum de sol i per distreure’ns una mica a la pujada anàvem parlant del procés de marxa de l’Etna, com aniria tot, que estaria fent en aquell moment, que si ara la vestiran, que si ara ja la portaran cap a la nau, i més i més. Vaig comentar-li que havia anat a visitar-la en Roc i que nosaltres per no fer gaires drames, preferíem dir-nos adéu durant el sopar del dimecres a la nit i ja vam tenir prou, aleshores esbufegant una mica per la pujada a la muntanya comentàvem:
- En Roc m’ha dit que havia trobat a l’Etna molt bé, nerviosa, però amb un ànim de superació increïble i es marxava amb molta il•lusió. Sobretot, l’havia passat el dofí “Sami” i que el posaria dins la nau. L’últim que m’ha dit és que tot anava bé i que no ens preocupéssim de res, que tot estava a les seves mans. I a ell que no l’esperéssim a dormir, marxava fora.
- No, ja m’ho havia dit el passat dimecres que possiblement no vindria, -comentava la seva mare-, que volia anar a veure el partit amb uns amics i s’aniria a celebrar-ho fora.
- No s’ho passa res bé el “tio” –respongué la Isabel•la .
- Clar sempre amb aquesta planta, segur que li obren les portes de tot arreu –digué el Nando.
Començava a fosquejar, el vespre dalt de tot de la Mola fresqueja, érem a novembre, el partit no començava fins les nou de la nit i calia sopar aviat no comencés el partit sinó després, partit Barça-Madrid i sopar és incompatible. Això a la Isabel•la i la meva dona els sembla una burrada, però al Nando i a mi ens dona més facilitat d’engolir menjar abans del partit que durant ell.
En Nando i jo érem socis del Barça des feia molt temps, però primer l’edat i després que marxés el Pep a la temporada de les vuit Copes se’ns va fer molt llastimós. Aquell any vam anul•lar els passis de temporada i ja no vam assistir més partits. En Nando un partit d’aquests no se l’hagués perdut per res del món, però degut a circumstàncies de la vida, la vellesa i altres factors de la salut l’havien obligat a deixat de ser soci.
Sopant els vem explicar tot. Fins llavors, encara que eren els nostres amics més fidels, els que no dirien cap paraula a ningú sobre algun secret de la nostra família i més ara que teníem un fill a l’elit cinematogràfica i una filla que volava en “avions”. No sabien res del Projecte, de la Missió a Mart ni tan sols que l’Etna era la comandant de la primera nau espacial que sortiria des de Catalunya cap al planeta Mart. Quan ho explicàvem es van quedar de pasta de moniato, “què dius”, “no ens prenguis el pèl”, “au vinga, ara em diràs que d’aquí un moment s’enlairarà un coet en direcció a Mart”:
- Si Nando, si Isabel•la, el que fa falta és una senyal que serà en el moment que l’àrbitre xiuli un penal –no sabent gaire de futbol, això la meva dona ho tenia molt clar- a favor o en contra, la senyal és el penal i quan es realitzi el llançament d’aquest, s’enlairarà un coet des de Sant Vicenç dels Horts.
- Des d’on? –preguntava la Isabel•la estranyada.
- No l’heu vist venint cap a Terrassa? Al passar per l’autopista a l’alçada de Molins de Rei a l’esquerra hi ha una impressionant mole que sembla una antiga fàbrica de ciment, però d’aquí a uns minuts es desmuntarà i apareixerà un coet.
- No fotis que tot aquest temps que l’Etna va estar als Estats Units va estar a la NASA -exclamava el Nando.
- Si, i abans va passar pel Centre Gagarin a la Ciutat de les Estrelles a Moscou a entrenar-se.
- No em diguis –li responia la Isabel•la a la meva dona.
- I com és que no ens heu dit res?
- Ens haureu de perdonar, però era qüestió d’Estat.
Des fa un temps els partits del Barça a la pantalla ample del Restaurant de la Mola es veu impressionant. Quan guanya, de baixada a casa es fa més amena, tothom alegre i triomfant baixa amb alegria i ningú està cansat. A l’endemà es noten les cames pesades i dius “uffff” que n’estic de cansat, però el Barça ha guanyat i és el que compte.
El problema és quan perd, que baixes musti, sense ànim de comentar res, en tot cas parles per parlar del penal que ens han xiulat en contra o les mans del contrari que no ha vist l’àrbitre. Estàvem a pocs minuts de la fí del partit i es respirava un ambient de ganes de guanyar, encara que sigui de penal al darrer minut:
- Picó ha estat apunt de rematar un parell de cops i ha tornat a perdre l’oportunitat de rematar a gol una vegada més –comenta la veu de la televisió en Joaquim Pullal en el minut 89.
- Crec Nando que enguany la Lliga és més blanca que nostra.
- Una mica pessimista, no? –diu Nando.
- No, home no, però mira que podíem ja tenir tres o quatre punts més i mira com li costa guanyar avui. El Madrid està imponent i espera que anem allà, l’empat ja és inmi.....
- Atenció, comença a córrer en Cristano Romaldo i com corre aquest noi, -crida en Pullal- que algú l’aturi, que algú faci alguna cosa, vinga Avi, vinga Avi, vinga Avi!
- Uffff! Aquest no l’atura ningú, se’n va a “barraca”, directe a gol –clama el Nando.
- Tranquil, que està en Valdís –comento jo.
- Sí, si, l’únic que ens queda és en Valdís, vinga Valdís, vinga Valdís.... –cridaven tots allí davant de la pantalla.
- Si, vinga, vinga, atura’l, atura’l Avi –cridava en Nando.
- Va, va, va. –tothom crida.
- Ui, però que fa en Valdís.
- L’està seguint????
- Noooooo, que va xutar en Cristano amb la porta buida, nooooo!!!
- Però, però.... que fas Valdís? –tothom veu clar el penal, ningú discuteix la claredat de la pena màxima, ningú crida en contra.
- Nando, marxem a fora –comento jo.
- Què no vols veure...., què no vols..... –de cop es recorda el que havíem parlat abans de sopar- Ah...., és clar....., bé..., m’esperaré com acaba, au vinga!!!
- Jo també me’n vaig –replica la Isabel•la- el futbol el veuré tota la vida, l’enlairament d’un coet no es sap mai. Potser a partir d’ara més sovint, no?
Al sortir fora observàrem que era negra nit, gran quantitat de llums es veien en direcció a les grans ciutats del Vallès, Baix Llobregat i el Barcelonès i la immensitat del cel estava guarnit d’estrelles. En un punt del Baix Llobregat es veia una claror, sabent el que passaria, vam esbrinar que havien encès grans focus enfocant l’immens coet. Ara estava a la vista de tothom, des de la Mola es veia majestuós i gran.
Grans vapors sortiren d’immediat al fons, a l’alçada d’on seria Sant Vicenç dels Horts i seguidament:
- Ha fallat en Cristano, ha fallat en Cristano –cridava esmaperdut en Nando, tot corrent on érem nosaltres- pe, pe, però què maco...
- Si, que ho és –contestàrem tots de cop.
Un coet seguit de tota l’estela de foc i vapor ascendia amunt amb total llibertat. Pujava majestuosament i el soroll era tronador. Catalunya aixecava el vol en aquells moments i totes les esperances d’un poble es formularien a partir de llavors. Allà teníem a la nostra filla i la nostra esperança era tornar-la a veure en perfecte estat. L’Etna va creure en el Projecte que li van proposar i l’aventura havia començat.
Tot va passar tan ràpid que no ens vam adonar d’un avió que passava prop d’aquelles latituds, just per haver-se socarrimat per poc les ales.
La gent que havia estat mirant el partit a la pantalla gran del Restaurant van sortir de cop al sentir el tro impressionant de l’enlairament i el coet el van veure a considerable alçada, a més, tota la fumera del vapor estava envaint tot el Baix Llobregat i el vent el transportava riu Llobregat amunt, en direcció a Martorell. El coet era un punt lluminós en el cel, una mica inestable, no com una estrella que és fixa, sinó una mica bellugadissa i sorollosa, encara es sentia el soroll tronador però més suau, cada cop més suau.
Vam entrar al Restaurant, tothom estava mirant la gran pantalla de televisió només teníem una imatge de mig cos cap amunt del President Artur Més fent el seu discurs “és per això que us convido a....”.
Demà seria un gran dia per Catalunya.

(continuarà)

Comentaris

  • Molt divertit[Ofensiu]
    Danielap | 23-07-2014 | Valoració: 8

    Hola Jorx Gutdei

    Sincerament un relat apassionant, una salutació molt gran desde Sevilla.

    email. danielansias@gmail.com

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: