CAP A MART... (CAP. 21) Ara sí que l'hem fet bona (i final)

Un relat de: Jorxx Gutdei
27 de novembre de 2028

Avui m’he aixecat amb els cruiximents habituals, les estirades dels músculs de les cames em fan, el que la meva mare sempre m’ha dit: “rampes”. No sé pas si en Picó o en Pullol o l’Avidal tenen ara, en aquestes hores, les mateixes “rampes” que tinc jo en aquests moments, després d’unes hores d’haver fet l’esforç al baixar des de la Mola fins al cotxe aparcat a Matadepera aquesta matinada mateix.
La meva dona té alguns maldecaps de tant en tant i des quan va deixar de treballar a l’Hospital en el torn de nit han disminuït. Ara també tenia cruiximents i unitàriament ens hem confabulat per anar plegats en cotxe al Centre de Control, res de caminar fins allà a peu. No podem, ufff, quin mal les cames!
Entrem pel control de la porta, l’home de la porta ja ens coneix i em dona una abraçada. No ens fa passar el SICHUAN, el sistema de seguretat. L’abraçada ha estat prou forta, ens coneixem de tota la vida i una abraçada així no la recordo que me l’hagi fet mai.
En Pep Lluís, ens saluda de manera també bastant efusiva i tant la meva dona com jo ens mirem angoixadament.
- No, no, tranquils no ha passat res! -ens diu en Pep, tranquil•litzant-nos- no hi hagut cap incident ni res, tot va perfecte, la missió està sent un èxit.
- Llavors! Què són aquestes cares! Com és que ens mira tothom? Si he vist sortir als pares del Jesús i marxaven contents. Com és què amb nosaltres ens....
- Ja, si tot va perfecte –insisteix en Pep.
- Es l’Etna? –diu de cop la meva dona, pensant més en la seva salut. A veure si la sortida, la força de l’enlairament, l’ímpetu dels motors, o vés a saber quina radiació malèfica, l’estar malmetent i comença a tenir els primers mals símptomes.
- No, ella està molt bé i en les comunicacions està molt saludable, tu la veus i no diries mai que té “allò” al pit. Tenim un “delay” d’uns quinze segons a hores d’ara. Més endavant, anirà augmentant paulatinament.
- Bé i que vols dir?
- Vau veure ahir les imatges de l’enlairament?
- No, el veiérem en directe. Pujàrem la “Mola” i el vem veure com pujava amunt, un espectacle maquíssim. Un soroll tronador, molt maco i la veritat us felicito. –comento jo.
- Heu sentit res, heu vist la xarxa, heu tingut notícia d’algú.... –ens diu en Pep.
- No, però que coi passa?
- Veniu, seguiu-me i veureu.
Ens va portar al Control de Seguiment, tot ple de pantalles, molt de personal fent la seva feina. El Sergi i la Bàrbara tenien els controls vitals de tots els integrants de l’expedició i estaven animadament parlant, o sigui no hi havia cap contratemps amb la salut de cap dels astronautes.
- Passarem a aquesta sala, on estareu més tranquils, és com una sala de realització de televisió, preparada amb diferents pantalles i veureu que bé que es veu tot.
- Ah, molt bé, així veurem l’Etna –contesta la meva dona.
- Si, si, si, -amb veu tremolosa- l’Etna, si, l’Etna ara la veureu.
- Quina il•lusió que em fa. –tots dos de cop contestem.
Ens assentem i establim connexió, uns petits espetecs i la imatge nítida de l’Etna apareix en pantalla. No està portant la nau, sembla que tot ho tingui controlat i ens parla, en principi no es sent la veu, després pels altaveus de l’habitació ressona la seva veu, la de la nostra Etna.
- ... portem un retard de quinze segons de veu des de la darrera transmissió.
- Hola Etna, com estàs? –pregunta la meva dona.
No contesta, somriu, està rient-se parlant amb algú altre, després somriu i es senten repetides les nostres veus “holazz Etnazz, comzz estàsss?
- Hola mare! Tot bé aquí, això és fantàstic. I vosaltres, vau veure la pujada? Quina passada, no?
- Si filla, tot perfecte. Està el teu ...
- Està el pare aquí? –ens talla la frase ella, doncs va contestant i parlant al mateix temps que nosaltres i es barregen les converses.
- Sí, és clar, aquí està.
- Hola pare! Com estàs? Per cert, coneixeu a tots els integrants de la missió, oi? –ens comenta ella.
- Sí, és clar, a tots els .... –ens talla de nou.
- Sabeu que porto? Mireu el “Sami”!! –ens ensenya el nino-dofí i clar no em puc aguantar i m’emociono.
- Veus, ja pots fer els teus experiments –diu la meva dona– Et trobes bé? Tens algun símptoma o has vò.... –no aconsegueix acabar la frase.
- Sabeu una cosa? Resulta que m’he dut una “cosa” i la trobareu a faltar durant un temps.
- Com? Què és la càmera de fotos? Ja saps que la pots fer servir i més allà amunt, no et preo....
- Nooo!! Em sembla que és més important. Ara us l’ensenyo.
I sense més, apareix en pantalla en Roc.




En Francesc Ytchner porta tota la vida parlant amunt i avall, arreu del món amb tothom. Fa d’intermediari entre dues faccions, dos països amb disputes, dos regions que no s’avenen. Quan els belgues i holandesos van estar apunt d’establir un problema bèl•lic entre ells, allà va anar el Francesc. Quan als islandesos no els volien enviar menjar doncs no pagaven els seus deutes contrets amb Europa, allà va anar el Francesc a contenir els ànims. Els islandesos gairebé envien les tropes a envaïr Escòcia.
El President Artur havia establert molt clar, que en Francesc es presentés aquell matí a les oficines de les Nacions Unides a Nova York a formalitzar la petició per part de Catalunya d’un lloc en aquell edifici, doncs ja era hora que sabessin tots els països “quina mena de país érem nosaltres”, segons paraules del mateix Artur.
La noia encarregada del Registre General va portar la petició al Consell Organitzador de l’Edifici i va transmetre a en Francesc que justament aquell dia el Consell de Seguretat de l’ONU es reunia per parlar, segons la següent ordre del dia:
1. Qui havia llençat una expedició d’humans cap a Mart?
2. Qui havia subministrat aquest tipus de tecnologia a aquest país?
Totes les preguntes van ser respostes immediatament, tots els països del Consell per unanimitat votaren a favor d’una Resolució que donava el vist-i-plau a tot el Projecte, doncs ja estaven tots al corrent.
Dins la Resolució tots els països del Consell van resoldre a favor d’acceptar un lloc per Catalunya, o millor dit Catalònia, dins de l’Edifici de les Nacions Unides, però caldria trobar un lloc. Aquest espai podria ser el lloc que ens pertanyia alfabèticament en anglès, entre Cap Vert i Cayman Islands.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: