CAP A MART... (CAP. 15) S’HO CARREGARAN...

Un relat de: Jorxx Gutdei
S’HO CARREGARAN...
Novembre de 2024

Polígon Fallulles, empreses del costat de Ciments Collins.
En Manel és el propietari de l’empresa d’arts gràfiques “Pirografic” ubicada al Polígon Fallulles. Aquell dia s’havia aixecat amb un mal de cap espantós. No tenia clar si era per efectes del plat de pollastre amb olives farcides o pel vi que havia quedat de la nit abans o per l’informe que l’havia passat la seva comptable, la Dolors.
Com cada dia es dirigia a la seva empresa ubicada a Sant Vicenç dels Horts. Per l’Autopista ja observa que aquell dia serà diferent, col•lapsada de bot a bot, tots els carrils plens de cotxes, la sortida de Barcelona va plena. Arriba i sort que la Dolors ja ha obert l’empresa, sinó els treballadors es queden al carrer a esperar com altres dies havia passat. Una vegada més, com cada dia, la Dolors li passaria les darreres ordres de feina enviades a la Sala de màquines per començar a editar aquells fulletons de l’Ajuntament de Molins de Rei. Era el programa de festes de la Candelària, petit de dos fulls DIN-A4, doblegats i grapats per la meitat. Una quantitat irrisòria, 500 unitats, quan altres anys feien 2000 o 3000 en ocasions molt assenyalades, doncs alguns d’aquests programes es repartien als pobles propers, Sant Feliu, Sant Vicenç, etc. L’Ajuntament havia retallat despeses i les impressions eren cada cop més minses.
Ell sabia prou que la crisi acabaria, però aquell dijous tenia previst parlar amb l’advocat que altres vegades li havia portat les petites gestions com la constitució de capital de l’empresa o bé les escriptures de la propietat del local. Ara, res d’això, tenia la intenció de comentar-li que ja no podia continuar mantenint al personal, que la nòmina d’aquell mes ja no podria abonar-la el dia 1, ni tan sols el dia 10 i que ni tan sols podria pagar-li la minuta que li exposés aquell dia. El maldecap era produït per l’estat de crisi nerviosa que estava apunt d’esclatar-li. No podia dormir, la són costava venir i aquella nit a les quatre tocades encara estava despert.
Feia temps que juntament amb un altre soci, havien pujat l’empresa fins el capdamunt de tot, pel que feia a la indústria gràfica. Els Ajuntaments feien cua per donar feina i havien marxat d’Esplugues al quedar-se petit el local i així situar-se en un lloc més ampli, poder comprar unes màquines que anaven més ràpides, més sofisticades que donaven una impressió digital i de qualitat fora del comú. “L’últim de l’últim”, repetia sempre el soci quan li deia al client o al possible contacte nou quan s’entrevistava per demanar-los feina. Quan en Manel agafà els regnes de l’empresa a conseqüència de la mort sobtada del soci, les empreses havien començat a sentir la crisi feia uns anys i les primeres retallades foren primer pel material de promoció. Per una banda, l’internet, feia molt de mal. Els comercials de qualsevol empresa mitjana, a l’hora de presentar-se deixaven la seva targeta de visita, aquesta si que era de paper, cartró o fins i tot alguna era de plàstic dur i reimprès per Pirogràfic, però seguidament, el comercial els deia, “aquí teniu anotada la WEB de la nostra empresa” i clar, això indicava que qualsevol dubte, qualsevol informació, qualsevol instrucció tècnica, podien guaitar-la a través de la pantalla i no calia cap document escrit, ni fulletó, ni díptic, ni foto, ni res de res. “Estem en temps de preservar l’ecologia”, deien els mateixos “eco-verds”, tot per salvar els arbres, “no més paper” i així marxava tot, la crisi estava començant a donar canya.
Per altra banda, els Ajuntaments ja no feien documents gràfics en paper, doncs sempre anaven a parar a les escombraries i preferien les grans banderoles de plàstic penjades a tots els fanals del poble. Com feia ara l’Ajuntament de Molins de Rei.
La Dolors a més de portar tota la comptabilitat, responia, classificava i llençava a la brossa tot el correu electrònic que entrava dins les comptes de l’empresa. El mateix feia amb la correspondència diària arribada sobre les onze del matí pel carter habitual. Aquell dia s’havia aixecat un pèl malament, doncs ella sabia molt bé com estava l’empresa econòmicament i això la feia estar de mal humor, encara que ningú li veia.
Eren les 8:54 del matí i estava a punt de marxar a la zona que tenen tots els treballadors per esmorzar i prendre un cafè amb llet ben calent en un got de vidre i sense sucre. La línia era el primer, tenia el cos esbelt que havia tingut quan era jove, però això ja feia anys. De sobte, trucaren a la porta. Ella ho tenia tot controlat, els horaris, les visites, els bancs, els proveïdors, els clients, el carter de les onze, el transportista de les quatre de la tarda, etc. Aquella porta la tenia ben apamada, ella tenia el control d’obertura i quan va veure el motorista per la càmera del porter electrònic que no era l’habitual, li passà una corrent des de la punta de la medul•la d’abaix fins al capdamunt del cervell. No l’havia vist mai aquella persona i li preguntà amb la veu apagada, doncs encara no havia articulat ni la veu a aquelles hores:
- Si, ... ejemmm – l’hi va sortir un “si” tan escarransit que tingué que repetir-lo – Si? Digueu-me, què desitgeu?
- Certificat URGENT!!!
- Com? Ara? Un moment!!!! –ràpidament es dirigí al despatx on estava en Manel, al costat, però s’entrebancà amb el telèfon mòbil endollat a la corrent i es caigué esclafant-se el cristall, per comunicar-li quelcom, però no sabia com començar a dir-li.
- Bé,.... doncs, .... Manel.... que coi, ha arribat un missatger amb un Certificat.
- L’has obert? I què diu?
- No encara és al carrer.
- Com que està al carrer?
- Si, és clar, no l’he obert la porta.
- Com que no has o... No, volia dir ...., obre la porta, segella’l i que te’l dongui, a veure que serà, ara!!!
La Dolors es pensava que parlava del motorista i en Manel ja donava per fet que ella ja tenia el certificat a les mans. La noia obrí finalment la porta amb el pany, directament, sense automatismes i deixà passar al missatger. Aquest es va treure el casc i li etzibà un somriure:
- Hola, com anem? –li deixa anar el missatger amb xuleria i bon humor, tot plegat.
- Hhooola! –atemorida per si era una absurda multa o vés a saber quina malastrugança podia portar aquell “àngel de l’infern”. Vestit amb la caçadora i pantalons negres, no es fixava que portava una insígnia a la part esquerra amb el segell en color platejat de la Conselleria d’Economia.
- Porto un sobre pel Senyor Manel Segura Marqués per entregar en persona.
- Dongui-me’l que jo li faig arribar –contesta la Dolors.
- No! –fou taxatiu el missatger –li donaré jo....
- Vé al meu nom, dius? –en Manel sortí fora del seu despatx i estava escoltant, doncs la Dolors li havia deixat la porta oberta amb les presses.
- En Manel Segura Marqués.
- Sí, soc jo.
- Signi’m aquí, si us plau. –el document que li presentava, portava el logotip de la Conselleria i no li donà la importància que calia, però en Manel pensava que era un comunicat d’aquells de “pagar un impost” o bé una taxa, “vés a saber que serà”, quan ho obri ja em posaré de malababa, ara no cal que em posi “pedres al fetge”, anava pensant en Manel.
–Vinga, ànims que això serà cendra, però millor que la pols de ciment que us malmetia la salut! -digué aquell missatger alt i vestit de negre.
Ara sí, que no entengueren res. Cendra? Pols de ciment? Malmetent la salut?
Cendra? Era un nou tipus d’amenaça per deixar-nos cremats des de la Conselleria? O potser, una altra tipus de màfia, que faria que ens destruïssin el local, cremant-lo i deixant-lo a cendres.
Pols de ciment? Feia temps que la fàbrica de ciment no emetia pols que en un principi llançava, tot i que de tant en tant ho feia, però no semblava pols, sinó que a vegades donava la sensació de ser vapor d’aigua, com quan obres un rentaplats o quan passaves per sota la Central de Cercs i et queia aquella aigüeta.
Malmetent la salut? Ho havien comentat quan es traslladaren des d’Esplugues, “on aneu? Us matarà la Cimentera! Treballen per tota mena d’empreses i Uralita és una d’elles”, tothom en deia alguna. Inclòs, els propis treballadors de “Pirogràfic” s’havien marxat d’Esplugues per anar a pitjor o així es pensaven, “Allà ens morirem intoxicats amb tant de ciment. -es deien uns als altres”.
Però res, a les darreres revisions mèdiques tots estaven en perfecte estat, bé tots o quasi tots. Alguns tenien el mal de tot el que toca tinta o si menys no havien perdut l’olfacte o gairebé tots anaven en ulleres, etc.., però això no era tan greu.

(continua)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: