Càncer, mare

Tenia vuit anys però record a la perfecció aquella nit.

-Marta, vine a dormir amb el pare i jo aquest vespre.

Jo encantada, com sempre. Però sonava estrany perquè aquest cop no havia sigut jo la que havia demanat, a llàgrima viva, que volia dormir amb els pares. L'obscuritat era tot un monstre que m'acosava.

Record que vaig dirigir-me cap a la seva habitació amb el meu pijama de color vermell. Era hivern. Els calcetins per sobre dels pantalons. La meva estatura sobrepasava lleugerament els poms de les portes. Quan vaig arribar a l'habitació vaig llençar-me per sobre ells dos i col.locar-me enmig. Ja estava al refugi perfecte, on cap monstre m'agafaria, les barreres paternes ho frenarien tot.

-Marteta, saps que no estic bé, no?

No vaig contestar amb paraules. Em vaig limitar a assentir amb el cap... els meus ulls, però, ansiaven més respostes.

-Vols que t'expliqui el que em faran demà a l'operació?- Va fer una pausa i continuà després d'agafar-me la mà- Doncs mira, tu saps que tenc com un ''bulto'' al pit dret i me l'han de llevar perquè és molt dolent, i segurament em llevin el pit sencer... però tranquil.la, m'han dit que és per a curar-me abans de tot això

Allò em va deixar sense paraules i pràcticament sense pensaments. Crec que em vaig quedar inerta dins aquell marc desconegut de la meva vida, ficada a un llit tan familiar i tan diferent aquella nit. Tenia ganes de plorar. Com podia quedar-se la mare fora un pit? Les dones tenen dos pits, com podria ser ella menys? Què faria? Com seria?

És graciós perquè em va atreure més la por a l'amputació que pel mateix càncer que lleva vides a la gent. Potser per la meva edat. Certament mai vaig veure a la meva mare malament, ni en els mesos de quimio, sempre em somreia... fins i tot després de vomitar els dinars i els sopars. Venia i m'abraçava, m'ajudava amb aquells insoportables deures de matemàtiques. I si la vida se la consumia per dintre, per fora, a part de la pèrdua de cabell, jo sempre veia a la dona més bonica del món. Es dibuixava les celles, es pintava els llavis de color rosa.

La lluita la va vèncer ella, com jo havia previst des del principi (i sense la necessitat de plantejar-ho) Potser un innatisme o una connexió directa amb Déu (Crec que va ser la meva única època que resava per por a l'habitació freda de ca els meus avis, amb la il.lustració d'un Jesucrist omnipotent i terrorífic)

''-Jo només somniava veure't créixer i ara ja ets una dona. Fa uns anys això em sonava totalment utòpic.- Em va dir quan em va venir la primera menstruació, entre llàgrimes.''


-T'estim, mamà.
I així va acabar la primera nit amb el coixí ple de llàgrimes, submergides en el silenci, amb la mà de la meva mare agafada.

Tenc raons per dir que és la millor mare del món, no ho creieu?