Camins que s'uneixen

Estava ajaguda enmig d'un bosc que ni tan sols coneixia.
Va mig aclucar els ulls, la vista se li començava a desenfocar, havia perdut massa sang. Va acariciar-se el braç brut d'un roig obscur, la punxada de dolor va ser tan forta que va haver de mossegar-se el llavi inferior per no cridar. Cada vegada estava més cansada i es sentia més débil, però sabia que no podia tancar els ulls, sabia que si ho feia estaria completament perduda.
Va fer un sospir llarg i profund. Havia de seguir, havia d'acabar el que havia començat.
Va aixecar-se amb penes i treballs, sentia com el braç perdia més i més sang i no podia fer res per aturar-ho.
Va caminar fent tentines, recolzant-se a cada arbre que trobava per no caure a terra, fins que, finalment, va adonar-se que no podia seguir, ja no tenia forces per fer cap més passa. Va deixa-se caure a terra. El dolor cada vegada era més fort. Un petit bassal de sang s'havia acumulat sota seu. Ja no tenia escapatòria, no podia moure's, ara ja estava massa débil.
Els ulls se li tancaven, amb prou feines els mantenia oberts, i ja no podia distingir més que ombres.
I llavors alguna cosa davant seu es va moure, era gros, potser un llop, potser un ós, potser, fins hi tot, una persona, però no podia veure més que una ombra.
Els ulls se li van tancar i va començar a respirar fatigosament.