Camins que s'uneixen XIII

En Sacta va empassar saliva abans de decidir-se a seguir-la.
-Clarah? - va preguntar mentre apartava uns matolls de davant seu, insegur.
L'home va saltar per sobre un arrel massa gran i va deixar anar un sospir en veure la cabellera negra i espessa de la noia.
-Clarah, hem de parlar...
Ella no es va girar, les espatlles li tremolaven lleugerament, com si estigués sanglotant.
-Clarah... - l'home va remenar el cap enèrgicament intentant aclarir-se les idees.
-No. - la noia va respondre amb un xiuxiueig, la seva veu era freda, dura i indiferent. - No cal que parlem de res. - les espatlles li van deixar de tremolar i es va quedar rígida, tensa.
-Pretens que faci veure que no he sentit el què m'has dit? - va cridar enrabiat, ell.
-Sí, és exactament el què t'estic demanant.
L'home va deixar anar un sospir abans de respondre:
-No crec que pogués fer-ho.
-En això discrepo. - la noia va recolzar la mà sobre el mànec de l'espasa que duia a la cintura. - Al cap i a la fi, quan la mort t'arriba ho oblides tot, no?
Abans que en Sacta pogués pensar en una resposta la noia ja havia desembeinat l'espasa i l'estava atacant.
-Es pot saber què fas? - va preguntar ell, esquivant-la amb lleugeresa.
-El què hauria d'haver fet de bon principi. - va ser la resposta d'ella mentre donava una altra estocada. - T'hauria d'haver mort el mateix dia en que et vaig veure!
Ell es va tornar a apartar i li va dirigir una mirada trista.
-Així, sóc un traïdor?
Ella va atacar-lo sense preocupar-se de respondre la pregunta. Finalment en Sacta va contraatacar.
-No sóc cap traïdor, Clarah! - va cridar intentant fer-la entrar en raó.
-Jo tampoc. - va ser la resposta d'ella mentre, amb un hàbil moviment d'espasa, li feria el braç esquerre.
En Sacta es va apartar, cautelós, mentre s'inspeccionava la ferida.
-Estàs decidida a matar-me, doncs?
-Sí. - va dir tallant.
-D'acord. - l'home va encongir les espatlles i va deixar caure l'arma. - Mata'm.
-No lluitaràs per la teva vida?
-No contra tu.
La noia va mossegar-se el llavi inferior, vacil·lant, abans de deixar anar una riallada tensa.
-Moriràs.
Ell va fer un mig somriure i va tornar a encongir les espatlles.
-Em sembla que això ja ho tinc assumit.
La Clarah li va dirigir una mirada especulativa.
-Per què?
-Per què què?
-Per què no lluitaràs? Sé que ja has mort a tres assassins, per què no matar-me a mi, ara?
-Pensava que ho entendries.
-Això és jugar brut. - va escopir la noia.
-No és jugar brut, Clarah. - va sospirar. - El què passa és que sé a qui puc fer mal i a qui no.
-Vaig dir que no confiessis en mi.
Ell va encongir les espatlles desinteressat per aquella afirmació.
-Tardaràs gaire o ens hi estarem tota la nit?
-Tranquil. - la noia va agafar el mànec de l'espasa amb més força. - Serà ràpid.