Camins que s'uneixen X

-No hi ha ni rastre de l'animal que va atacar a aquella gent. - va explicar en Sacta mentre observava a la noia que tenia davant.
-Ja... - la Clarah semblava absent.
-M'estàs escoltant?
-Sí, sí. - va aixecar la mirada i va fer un somriure malenconiós. - Però és que tinc tantes coses al cap.
L'home va alçar les celles, confús.
-Com quines?
La Clarah va moure el cap.
-Masses coses.
La va seguir mirant, esperant que n'hi donés més detalls. La noia va fer un sospir llarg i profund davant aquella mirada escrutadora.
-No em diràs res més? - va entendre.
-Per què?
Va encongir les espatlles.
-Pensava que confiaves més en mi. - en Sacta semblava ofès.
-Millor que no sàpigues en què penso.
-Ara m'has fet agafar curiositat.
La Clarah va riure, un riure fals.
-Recordes aquells crims que no havia comès?
En Sacta la va mirar, estranyat, però va assentir.
-Doncs tinc uns problemes amb ells.
-I no me n'explicaràs res més. Ja saps que no vull que cometis crims.
La noia va mig aclucar els ulls.
-Tu en vas cometre un, no? Hauríem d'estar igualats en aquest aspecte.
-Que diguin que he comès un crim no vol dir que sigui veritat. - va contradir.
-Quina mena de crim vas cometre?
En Sacta la va mirar i va somriure.
-El passat està esborrat.
Es van quedar en silenci.
-Necessito una espasa. - va dir la Clarah, de sobte.
-I això?
-Tenim un tigre rondant per aquí, no? - la noia el va mirar, burleta. - M'agradaria anar una mica més protegida.
-Ja tens les fletxes. - li va recordar.
-Tens por de que sigui millor que tu en aquest aspecte?
-Tinc por que acabis matant algú.
La Clarah es va estremir, s'estava apropant massa a la veritat.
-Però confiaré en tu.
-Mmm... - el mirava amb ulls crítics.
-Passa alguna cosa?
-No hauries de confiar amb mi. - va dir amb un somriure misteriós.

..........................................................................

Va moure l'espasa amb agilitat. Va fer una estocada en l'aire i va girar, de cop, es va trobar una espasa que va contraatacar.
-No és la primera vegada que agafes una espasa. - en Sacta era allà, amb un somriure de suficiència.
-No. - va respondre mentre feia una altra estocada.
Es van moure àgils com gaseles d'una banda a l'altra, llençant-se estocades quasi invisibles per la gent que els mirava. En Sacta va saltar mentre l'espasa de la Clarah tallava l'aire sota els seus peus.
-Ets ràpida.
-No tant com tu.
Ara va ser en Sacta qui va fer una estocada en fals. La noia va fer dues passes enrera i va tentinejar en trepitjar una pell de cabra, mentre la Clarah feia equilibris, l'home va fer una altra estocada.
-I aquesta vegada vaig per davant. - en Sacta va somriure mentre la noia queia de cul a terra.
La Clarah va moure el cap, atordida.
-No ho fas gens malament. - va reconèixer l'home.
-Vaig tenir un bon mestre. - la noia va somriure en recordar qui era.
L'home li va estendre la mà per ajudar-la a aixecar-se.
-En això no em superaràs mai.
-Ja ho veurem.