Camins que s'uneixen VIII

Va tibar l'arc i va apuntar. El cérvol menjava tranquil·lament l'herba sense arribar a adonar-se de la noia que estava a punt de ferir-lo. La Clarah va mig aclucar els ulls i va apuntar millor, a poc a poc la seva respiració es va alentir i, gradualment, va anar deixant d'escoltar el que l'envoltava. Tenia els ulls clavats en el que podia arribar a ser l'aliment d'uns quants.
Va tibar una mica més l'arc i es va preparar per deixar anar la fletxa.
-Estàs perduda. - una veu va sonar al costat de la seva orella.
La fletxa va volar a pocs centímetres del cap del cérvol fent que s'espantés i fugís bosc endins, l'arc va caure a terra i, al tronc d'arbre més proper, la Clarah apuntava amb un ganivet a l'home que l'havia espantada.
-Diguem el teu nom i qui t'envia. - va dir amb veu freda.
L'home no va respondre i la noia va clavar una mica més el ganivet fent que del coll d'ell en sortís un rajolí de sang.
-Respon o mor.
-Tranquil·la, Clarah, o hauria de dir, Ray?
La noia va apartar el ganivet reconeixent aquella veu.
-Maleït siguis, Mac.
La Clarah es va ajupir per recollir l'arc i se'l va penjar a l'esquena.
-Que fas aquí? - va preguntar llavors.
-M'han enviat per veure si t'havia mort el traïdor, però puc veure que segueixes perfectament, fins hi tot tens la ferida curada.
-Sí, i no gràcies a tu, justament.
En Mac es va treure la màscara que duia i va fer un somriure sorneguer.
-Sigues sincera, sense la ferida no haguessis pogut arribar fins aquí.
Ella el va mirar impassible.
-Si sabies on era el lloc, per què no m'ho vas dir abans de ferir-me? Volies que morís?
-No siguis estúpida, Ray, sabia perfectament que no moriries, ets massa tossuda.
Els dos es van girar en sentir com algú s'apropava.
-Parlem després. - va ser l'últim que va dir en Mac abans de desaparèixer.