Camins que s'uneixen VI

-Vine. - va dir ell. - És hora que descobreixis un nou món.
La Clarah el va mirar sense fer res, però finalment va assentir i es va aixecar del llit.
En Sacta va deixar que la noia passés davant seu, però abans que ella sortís de l'habitació la va engrapar pel braç ferit i va observar la ferida.
-La Jakrya em va dir que estaves curada, però a mi em sembla que encara no estàs bé del tot...
-Estic bé. - va dir la noia apartant el braç. - Encara tinc la ferida, però ja no em fa mal.
En Sacta va dubtar un moment, va observar la noia de cabells foscos i va assentir amb el cap.
-Si la Jakrya i tu dieu que estàs bé no seré jo qui fiqui en dubte la vostra paraula. - va ser la seva resposta.
Van sortir de dins la petita cabana amb tranquil·litat, ella pensant en el que podia arribar a trobar-se a fora i ell esperant veure la reacció de la noia davant el nou món que havia estat creat.
La Clarah es va quedar sense paraules en veure tot el que hi havia a fora. Era tot bonic i meravellós, cap paraula podia arribar a descriure la bellesa d'aquell lloc encisador.
Uns nens corrien pels carrers, carrers que no eren carrers, eren simples camins de bosc enmig d'un verd d'arbres i matolls. Les cabanes, fetes de fusta i palla, congeniaven perfectament amb el seu entorn. Un grup de dones treballava, una mica allunyades del lloc on eren, fent teixits de colors magnífics i dibuixos mai imaginats, i, una mica més lluny, un parell de nenes feia petits plats de ceràmica que després pintarien al seu gust.
Mentre ho observava tot, la Clarah, seguia aquell home que semblava que la portava cap a un lloc en concret. Van caminar fins a sortir del poble i van seguir caminant entre els arbres del bosc i el piular dels ocells, van caminar fins a arribar al cabal d'un riu. I allà ell es va aturar.
I ella va observar el riu sense fer cas a l'home. La Clarah va mig aclucar els ulls adonant-se que coneixia perfectament aquell riu i que sabia exactament on era, va mirar cap a l'altra banda del riu, si el travessés i anés una mica més al sud podria arribar a casa seva en poc més de set dies.
-I aquest és el final del nostre paradís. - va dir llavors en Sacta. - El final...
-Llavors em feu fora? - va preguntar ella. - Sense queviures? Sense aigua? Sense res que em pugui ajudar a sobreviure?
L'home la va mirar als ulls fent que ella es quedés de pedra.
-Jo no he dit pas que marxessis. - va respondre. - De fet preferiria que et quedessis.