Camins que s'uneixen V

Ella estava mirant el sostre, pensant tot el que faria quan la deixessin marxar, quan ell va entrar a l'habitació.
Aquell home tenia uns trenta anys, era alt i estava bastant musculat, els seus ulls eren foscos i la mirava d'una manera que semblava que li llegís l'ànima, portava els cabells negres recollits en una cua i anava vestit amb roba de tons terrossos.
La Clarah es va quedar sense alè, sabia perfectament qui era aquell home, havia canviat durant el temps que havia viscut fora del seu país, però tenia els mateixos ulls, li brillaven de la mateixa manera. Ella va mig aclucar els ulls.
-Qui ets tu? - va preguntar esperant que ell no la recordés de temps passats.
-En aquest lloc m'anomenen Sacta.
-Que vols dir?
Ell va somriure.
-Aquí ningú és el que va ser en un altre lloc. - va respondre. - Aquí ets qui vols ser, aquí ets el que van esborrar en un altre món.
Se'l va quedar mirant, aquelles paraules, la manera de dir-les, la fascinava de manera sobrenatural.
-I jo, qui sóc aquí? - va preguntar llavors.
Ell va tornar a somriure.
-Tu ets qui vulguis ser.
El silenci els va envoltar, cap dels dos semblava que tingués res més a dir, i tot hi així havien de seguir parlant, havien de seguir parlant per motius que l'altre no coneixia.