Camins que s'uneixen IV

Havien passat pocs dies, però cada vegada es trobava millor. Encara tenia el braç adolorit, però feia temps que havia deixat de sagnar i, a més a més, podia caminar sense marejar-se.
La dona anomenada Jakrya havia anat a veure-la cada dia, gràcies a ella, la Clarah, va saber que estava en un petit poble perdut a les muntanyes i que era viva perquè l'havien trobat un grup de caçadors de la zona.
Els primers dies, la Clarah, preguntava sobre la zona on era, els rius que hi passaven... , però la Jakrya eludia les preguntes amb astúcia i només li deixava clar que no estava en perill. Desprès d'adonar-se que mai sabria la resposta si no ho descobria ella mateixa, va deixar de preguntar per sumir-se en un silenci que, per la Jakrya, acostumada a parlar molt, era estrany.
Però, és clar, la Jakrya no coneixia a la Clarah, ella preferia el silenci, no li agradava parlar si no era per un bon motiu, per això només preguntava pel lloc on era, per poder situar-se i saber si era molt lluny del seu objectiu.
Però un dia tot va canviar.
Aquell dia la Jakrya no va aparèixer per la cabana on era la Clarah, però la noia sabia que no podia sortir i anar-la a buscar, encara tenia les primeres paraules que li havia dit aquella dona gravades a la ment.
-No podràs sortir d'aquesta habitació mentre no estiguis del tot curada. - li havia dit seriosa. - Quan algú et digui que pots sortir, llavors podràs sortir.
I recordava com ella havia assentit amb el cap sense objeccions, estava acostumada a les ordres, potser massa, però sabia quan havia de complir-les.
I aquell dia la Jakrya no va passar per la seva habitació, la Jakrya no, però si un nou visitant.