Camí de l'escola

Un relat de: Calderer

CAMÍ DE L'ESCOLA


-Ves amb compte amb el semàfor!
Cada matí la mare em deia el mateix:
-Compte amb el semàfor! Vigila! Mira a les dues bandes abans de creuar!
De casa a l'escola hi havia uns quinze minuts a pas de nen i un únic semàfor. A vegades la mare baixava fins al carrer i, encara que estigués envoltat pels de la colla, que també anaven a escola encara que cap a la meva, deixava anar la seva frase:
-Vigila amb el semàfor!
Jo em moria de vergonya. Els altres, ja de camí, se'n fotien:
-Lluiset, vigila amb el semàfor!
-Compte amb els cotxes!
-Mira a les dues bandes abans de passar!
Quan tornava a casa li feia veure:
-No em diguis tot això quan hi ha els amics, ja soc gran. Em fas avergonyir.
-Et penses que als altres no els diuen el mateix les seves mares.
-Jo no he sentit cap mare que digui aquestes coses a un fill d'onze anys.
-Ja m'agradaria veure-ho.
Camí de l'escola hi havia un encreuament on s'havien produit uns quants accidents, per això la mare durant molts anys no m'havia deixat anar sol. M'acompanyaven ella o l'avi, anar i tornar, quatre viatges al dia.
Recordo una vegada, tindria uns nou anys, que caminava al costat de l'avi tornant de l'escola. Em vaig adonar que cada lloc per on passàvem tenia una olor peculiar. Les flors del jardí de l'alcalde, el polsim del magatzem de marbres, el ferro i l'oli d'un taller mecànic. Cada fita del camí estava marcada per la seva pròpia olor.
Vaig tancar els ulls mentre seguia caminant. Les essències variades del colmado, la flaire de la barberia, la sentor a paper de diari del quiosc.
Vaig avançar així, a cegues, uns vint metres. Sense adonar-me em devia anar desviant perquè de sobte vaig topar de cara amb el costat d'un portal. La patacada em va tirar per terra, atordit. L'avi va venir corrents:
-Què t'ha passat?
-No sé. He xocat sense adonar-me.
-Aquest noi!
En arribar a casa em van posar gel al gran nyanyo que m'havia sortit al mig del front. També tenia el nas tot masegat. El mal de cap em va durar unes quantes hores:
-I encara vols anar sol a l'escola? Si no ets capaç ni tan sols de caminar recte. Sempre estàs als núvols.
Fins després de complir 10 anys i quan ja havien posat un semàfor a l'encreuament conflictiu no em van deixar anar sol. Ara, cada matí la mare em deia el mateix:
-Ves amb compte amb el semàfor! No et refiïs, mira a les dues bandes abans de creuar!
Un dia que devia estar molt enfeinada o capficada per alguna cosa no em va dir res quan sortia. Pel camí em vaig adonar de l'omissió i vaig començar a patir. Em semblava que sense l'admonició de la mare estava desprotegit, exposat a tota mena de perills. A l'encreuament del semàfor vaig estar vacil·lant, es va posar verd diverses vegades però no m'hi veia amb cor de passar. Fins que no es va acumular prou gent a la vorera no em vaig atrevir a creuar, barrejat amb tots els altres. Després vaig haver de córrer per arribar a temps a l'escola.
A partir d'aquell dia esperava amb ànsia que la mare digués:
-Compte amb el semàfor! Vigila els cotxes!



Comentaris

  • Comencça i acaba igual, obre i tanca.[Ofensiu]
    Mena Guiga | 17-01-2013

    Un cercle perfecte, per a mi.

    Un relat (dius que és un capítol) de bon llegir, amb bones descripcions.
    Un nen protagonista i com se sent per unes paraules (que comporten ridícul per a ell, manca de llibertat).

    Que provi de fer un tros amb els ulls tancats em sembla donar un toc màgic de comportament infantil i innocent, d'experimentació que fan els nens i això és maco.

    He trobat unes faltetes de no res:

    -Lluiset.----no seria Lluïset?
    -produit------produït?
    -soc-----sóc


    I a la frase que acaba '...les seves mares' jo hi posaria un interrogant i no un punt.

    I quan el nen diu 'no sé' no seria 'no HO sé'?

    I tinc un dubte amb el 'complir' anys. No sé si estar bé o només existeix' fer' anys. I també que el nombre hauria de ser en lletres en comptes de posar '10' (penso).

    Però per dubtes així, la senyora Minúcies és la superiora i amb honors.


    Mena

  • I és que les mares... [Ofensiu]
    - | 27-07-2009

    podem arribar a ser molt, però que mooolt, insistents. Pensa que és una de les proves més importants en l'examen de Mare, jeeee... i totes l'aprovem, és clar!

  • Bon relat[Ofensiu]
    carpe diem. | 03-07-2009 | Valoració: 9

    Un bon relat, no m'estranya gens que guanyis tants premis!

    I sobre el meu relat, de veritat en té, i molta!


    G.

  • Un bon relat.[Ofensiu]
    lapidarinou | 10-03-2009 | Valoració: 7

    Tot i que és millorable com et diuen, m'agrada.
    Jo em pregunto com un autor consagrat, ple de premis, llibres publicats, i novel·les en preparació, s'atreveig a ficar-se en un lloc on la majoria són aprenents. Aixó és jugar amb aventatge. No em sembla be.

  • Ja l'has acabat?[Ofensiu]
    Màndalf | 26-02-2009

    La novel·la vull dir, deu ser divertida.
    El capítol expressa molt bé el caràcter d'un infant somiador i les ànsies de protecció de la mare, que el coneix. I la part final, plena de sensacions, deixa veure molt clar que ell necessita aquesta protecció, que no feia gens de nosa. Molt bé.

    Animat pel que dius a la teva bio, m'atreveixo a fer una observació. Crec que aniria bé canviar l'estructura del relat quan el posis a la novel·la. L'anècdota del nen amb l'avi em sembla que complica la lectura, el temps tira enrere i després torna a avançar, desconcerta una mica. Potser si posessis primer l'anècdota, que és bona, conservant l'ordre temporal quedaria més clar. Si t'agrada començar per "Ves en compte amb el semàfor!", seria un bon títol.
    Ep, que és una opinió, això al teu gust, ja saps, cadascú tenim el nostre.

    Una abraçada

    M

  • XvI | 24-02-2009

    Un bon relat, ben escrit i amè. Els diàlegs són frescos i li donen naturalitat. Per buscar-li alguna cosa millorable, trobo que la frase: "...pels de la colla, que també anaven a escola encara que cap a la meva" la podries tractar d'alguna altra manera. A mi m'ha fet entrebancar. No és que estigui malament però em pensava que anaven "en direcció a". Potser amb un "cap ni un" ja no m'hauria passat. Després, em sembla que et falta un interrogant a "Et penses que als altres no els diuen el mateix les seves mares".

    El final és bo, i d'allò més cert. Ens acabem acostumant inclòs a les coses que ens semblaven odioses.

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • Un bon relat![Ofensiu]
    Vladimir | 23-02-2009

    Un bon relat, encara que potser no m`ha interessat tant com altres textos teus, però funciona molt bé ja que el final és excel.lent. També m'ha agradat la descripció de les olors, molt precisa i inspirada. I em sembla que els teus seguidors estem tots molt pendents del final de la teva mítica novel.la!
    Una abraçada vladimiriana.

  • La meva mare[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 23-02-2009 | Valoració: 10

    Vaja Relat. M'ha recordat a la meva mare !!!

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

277 Comentaris

87095 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.